La petita Amèlia es fa gran

Però si el món que es lleva rere cada pàgina d’aquesta proposta, editada per Combel, és creat per la inconfusible Paula Bonet, l’espectacle es converteix en màgia.

Maridant a la perfecció el dibuix detallista amb les taques cromàtiques que s’escapen dels límits marcats, la il·lustradora construeix escenes completes, que es poden apreciar també per darrere i que ens mostren la perspectiva d’algú que contempla la realitat per primera vegada. L’Amèlia és l’artífex d’aquest viatge, que és iniciàtic i inversament proporcional, ja que a mesura que vagi creixent més petit li semblarà el seu entorn i tot el que conté. Els petits espectadors veuran, com en un teatre, l’efecte del pes del temps a les parpelles.
Per un altre cantó, el text d’Elisenda Roca, digna llavor d’aquesta funció, conjura un deix poètic que és copsat pel lector adult però que perd força enfront de la representació emergent, amb colors brillants i una gran potència. Malgrat això, les paraules es lliguen com cintes, a cada traç, per fluir al mateix ritme que les imatges impreses a la retina. Però entre les frases sintètiques, mesurades com els versos, grinyola el verb “llucar”, un mot que desentona amb la senzillesa de la resta de vocabulari i eleva innecessàriament el registre lingüístic adequat per als primers lectors.