Issun Bôshi

Basat en un conte tradicional japonès, explica la història d'un matrimoni de pagesos que cantava, esperançat, que volia un fill encara que fos petit, fins que hi va haver un prodigi i el van tenir. Li van posar Issun Bôshi, que vol dir «el noi que no era gaire més alt que el polze». Passats uns anys, continuava no aixecant dos pams de terra i, com altres personatges de la mateixa mida que recordem del rondallari popular, s'havia tornat molt eixerit. La valentia li va donar la força per emprendre un viatge —iniciàtic— en què va viure aventures que posaven a prova el seu coratge i que, inclús, el podrien portar a conèixer l'amor.
Si no fos perquè el grafisme és realment innovador, tot i beure de l'estètica i la tècnica (el gravat) tradicionals de les terres nipones, llegint-ne les pàgines sembla que s'hagi aturat el temps. Els contes de la vora del foc ja ho tenen, això. Sense sortir d'una paleta cromàtica de blau, taronja i groc, ens trobem davant un treball d'una gran delicadesa, que fa néixer les figures des de la taca que, sobreposada com si es dibuixés el relleu d'un mapa, crea la llum i el volum. D'escenes dinàmiques, però sense perdre l'essència quieta dels japonesos, el dibuix vola sol al capdavant, deixant-se acompanyar per les paraules.
Les rondalles, encara que antigues, tampoc estan tan lluny de les històries d'ara; al final sempre s'acaben tractant les mateixes qüestions, amb escenaris diferents. De tota manera, aquí hi ajuda la proposta artística, perquè amb relats recuperats d'altres èpoques fàcilment es cau en la carrincloneria.