Històries de Nova York

Em va divertir i em va agradar tant que em va posar de molt bon humor. El responsable d’aquest efecte sobre el meu estat d’ànim ha estat un llibre, concretament Històries de Nova York, una selecció d’alguns dels millors contes entre els més de 600 que va escriure O. Henry, molts dels quals ambientats a Nova York. Els ha publicats Viena Edicions en la col·lecció El cercle de Viena, possiblement la tria de narrativa del segle XX més atractiva que es pot llegir a hores d’ara en català. La traducció, a cura de Xavier Pàmies, és excel·lent.
O. Henry, pseudònim de William Sydney Porter (1862-1910), va ser durant la primera dècada del segle vint un dels escriptors més populars dels Estats Units. I ho continua sent. Cap al 1920 s’havien venut gairebé cinc milions d’exemplars dels seus llibres a Nord-Amèrica, i era molt llegit també a Europa, a Rússia sobretot. Se’l coneixia com el «Maupassant ianqui».

O. Henry combina dos aspectes del conte que van contribuir al seu èxit: la forma narrativa fortament estructurada creada per Poe i la veu oral d’un narrador, com si fóra un contacontes, que s’adreça a un auditori més que a un lector. D’altra banda, aquesta veu, que crea un efecte de proximitat amb el lector, gairebé de complicitat, es distancia de la seua història amb jocs de paraules i comentaris irònics sobre les fórmules lingüístiques i narratives que utilitza. O. Henry se situa així a les antípodes de la impersonalitat narrativa que reclamava Flaubert i que tant Maupassant com Txékhov van intentar practicar.

Una altra clau del seu èxit és l’actitud democràtica que s’expressa en els seus contes. Més concretament: la seua simpatia pels més pobres i pels més desvalguts. Sembla que el president Roosevelt va dir una vegada que els contes d’O. Henry havien fet que es preocupara pels patiments de la classe treballadora i que havien influït en la seua política del New Deal. És probable que l’anècdota no siga certa, però resulta versemblant.

El crític rus Boris Eikhenbaum va ser el primer a considerar O. Henry com un escriptor «complex i subtil», amb un «sentit molt agut per la forma i la tradició literàries». Eikhenbaum remarcava que O. Henry era un artista molt conscient de les convencions literàries i que els seus relats practiquen sovint una crítica paròdica del gènere. O. Henry puntuava el progrés de l’argument introduint-hi la ironia literària, per destruir la il·lusió d’autenticitat, per parodiar un clixè, per fer palpable el convencionalisme de l’art narratiu o per mostrar com està construït el relat.

La valoració crítica de l’obra d’O. Henry ha estat fluctuant. La seua enorme popularitat va fer arrufar el nas a més d’un, i se’l va acusar, per dir-ho breu, de sentimental, de trivial i de mecànic o previsible. És cert que el sentimentalisme, entès pejorativament com a emoció exagerada i superficial, és una característica de molts dels contes d’O. Henry, però es pot considerar una falta venial, perquè sempre és la conseqüència d’una simpatia càlida i intensa pels seus personatges. També és cert que aquests tenen una psicologia sumària, o que no en tenen, però la creació de personatges sempre ha estat un element secundari en l’espai breu d’un conte. Finalment, sovint els finals sorprenents o inesperats dels contes d’O. Henry estan basats en coincidències o casualitats, massa evidents, massa fàcils o massa recercades. En tot cas, aquests finals contribueixen a crear la forma tan densament estructurada dels seus relats. Era la lliçó que havia après de Poe.

Jorge Luis Borges, que l’admirava molt, va escriure sobre O. Henry: «Edgar Allan Poe había sostenido que todo cuento debe redactarse en función de su desenlace; O. Henry exageró esta doctrina y llegó así al trick story, al relato en cuya línea final acecha una sorpresa. Tal procedimiento, a la larga, tiene algo de mecánico; O. Henry nos ha dejado, sin embargo, más de una breve y patética obra maestra.» Històries de Nova York recull algunes d’aquestes obres mestres, com ara El regal dels Reis i el seu contrapunt desolat, L’habitació moblada, potser la història més fosca que va escriure O. Henry. En aquest conte les coincidències es converteixen en una mena de fatalitat estretament lligada a la sordidesa de la vida de la gran ciutat.

En aquest volum hi podreu llegir també contes tan memorables com ara El policia i l’himne, L’última fulla, Mammon i l’arquer —una sàtira corrosiva dels qui pensen que els diners no ho poden tot. La veu de la ciutat tanca significativament aquesta selecció i es podria fer servir com una síntesi del propòsit últim que animava O. Henry. El protagonista d’aquest relat està convençut que «cada ciutat té una veu; que totes tenen una cosa a dir si se la sap escoltar», i cerca ajuda desesperadament perquè l’ajuden a definir-la. Al final, la veu de la ciutat se li revela en una mena d’epifania. Irònicament, és una veu sense paraules.