Avui parlem de soledat

Sentir-se sol o sola li pot passar a qualsevol persona, durant la seva infància, a l’adolescència i a l’edat adulta. A voltes hem trobat infants que viuen en una casa on no existeix l’empatia, adolescents insegurs que no se senten recolzats. En el cas dels adults, experimenten un sentiment de soledat per la responsabilitat de ser el motor de la família, d’haver de complir les expectatives econòmiques i d’organització dins de la pròpia llar. En altres persones, quan no troben el que cerquen i el que desitgen en la seva vida.

Estar sol o sola és una altra situació, una persona pot estar sola perquè li agrada la seva pròpia soledat, per fer el que vol i no haver de donar explicacions dels seus actes a ningú.

En el segle XXI molt sovint sentim parlar de l’envelliment de la població, cal promoure doncs la qualitat de vida, un nou repte per les polítiques socials. Quan parlem de qualitat de vida hem de recórrer a la definició de la pròpia Organització Mundial de la Salut que la defineix com la percepció personal d’un individu de la seva situació de vida, en un context cultural i de valors en els quals viu i en relació amb els seus objectius, expectatives, valors i interessos. Aquí hem d’incloure els conceptes recollits en els principis de les Nacions Unides com la dignitat, la independència, l’autorealització, la participació i les cures assistencials.

L’envelliment de la població que comentàvem abans, va estretament acompanyat per un augment de persones que viuen o se senten soles, aquest fet afecta a joves i a grans, ja visquin soles o acompanyades.

A voltes quan pensem en les altres persones, molts cops les veiem com un problema, ens fan més nosa que servei, companys de feina, familiars, veïnatge, coneguts, parents. Hi ha persones amb les que no desitgem compartir cap experiència ni res que se li assembli.

Parlem d’una soledat familiar, en el cas que hi ha una manca de suport de la família, més concretament quan una persona gran no té família o la que té no en vol saber res, fins i tot suposen un problema o un perill per ell o ella.

També existeix una soledat conjugal, quan s’ha perdut l’amor en la parella, en aquells casos quan aquesta relació no és bona o quan hi ha una pèrdua de la parella. Per a molta gent gran, després de molts anys de convivència, coincidint amb la darrera etapa de la vida, la perceben com una experiència molt dolorosa, patidora, fins i tot insuportable per la dificultat de viure sense la persona estimada.

També podem trobar una soledat social, quan hi ha problemes en les relacions socials de les persones, aquestes provoquen reaccions de retraïment i aïllament com a defensa per haver de viure aquestes situacions. A voltes el cercle social ha minvat, com a conseqüència del propi cicle vital, amb els anys va desapareixent.

Amb la soledat, sovint per la gent gran, apareix una crisi existencial, quan hom creu que no val la pena continuar vivint o quan no troben cap sentit a la seva vida. Massa sovint podem percebre aquesta crisi quan hi ha hagut una pèrdua important, en sentir-se apartats per manca de protagonisme, en sentir-se poc importants, per una pèrdua de l’autonomia i de la salut. Apareix doncs una sensació molt desagradable i un sentiment de desinterès per tot i amb tot, una necessitat de sentir-se poc valorat, en molts casos de fer nosa.

Les conseqüències de la soledat afecten a totes les classes socials, amb les diverses crisis es percep una càrrega de responsabilitat que viuen els nostres padrins, observen amb massa escepticisme la sort de les generacions futures, pensen que viuran pitjor i que els tocarà viure coses pitjors que les que han viscut ells o elles.

Molts estudis recullen aquesta incidència negativa del sentiment de soledat no volguda en l’àmbit de la salut, concretament els que relacionen de manera directa soledat i malaltia.  Cal pensar que el dolor de no sentir-se escoltat o integrat dins de la societat provoca efectes nocius com ara l’augment de risc de patir malalties coronàries i cardiovasculars, o fins i tot l’afectació dels sistemes neuroendocrí i immunològic.

Hem de tenir en consideració que la soledat quan no és volguda incrementa els problemes de salut, com són les malalties cardiovasculars, la depressió, l’Alzheimer, les estadístiques també la relacionen al risc de mortalitat. Segons les dades de la Generalitat de Catalunya, en el nostre país es calcula que unes 250.000 persones més grans de 65 anys viuen soles i, d'aquestes, 150.000 pateixen soledat no volguda i aïllament social.

També podem observar, segons les mateixes dades que aquest aïllament afecta principalment a les persones de més de 80 anys, edat en que més és manifesten els problemes greus de salut i les dificultats de mobilitat. Hem de pensar que l’envelliment no ha de ser considerat com un problema ni una càrrega social, les administracions i nosaltres mateixos hem de garantir que la gent gran tingui un paper actiu en la nostra societat.

Aquesta soledat no desitjada, sobretot per a la gent gran s’ha vist agreujada a causa de la COVID-19. Aquesta població major de 65 anys representa el 19,1% de la població de tot l’Estat i la previsió és que pugui arribar al 24,9% l’any 2068.

Aquestes conseqüències negatives que provoca la solitud en la salut, en el benestar i en la qualitat de vida de les persones grans pot provocar problemes relacionats amb la son, augment de la fatiga, les malalties coronàries i alguns problemes nutricionals. La vellesa porta acompanyada la pèrdua de familiars, amistats i coneixences fent que augmenti la sensació de de solitud i per tant els problemes mentals associats.

Per tant hem de tenir en consideració que totes les relacions socials i la integració social són molt importants durant totes les etapes de la nostra vida. Els humans som éssers socials, tenim una gran necessitat de pertinença a un grup i sobretot de relacionar-nos amb els altres de la nostra espècie.

Hem de pensar també que sentir-se sol no significa necessàriament estar sol, ni estar sol significa necessàriament sentir-se sol. La solitud és una experiència subjectiva per manca de connexió amb els altres i afecta a la quantitat de les nostres relacions socials com a la qualitat d’aquestes relacions. Estar amb alguna persona, únicament amb la seva presència física no representa un motiu suficient per a no sentir-se sol, cal però que estem i ens sentim connectats amb ells i elles.

Quan parlem de la solitud i sobretot pel que fa als sentiments que se’n deriven cal considerar que hi ha una desequilibri entre les relacions socials que tenim i les que desitgem.

També hi ha un voluntat d’afinitat que no es compleix, per tant un sentiment d’aïllament, sense perjudici de les possibilitats socials reals que tenim.

Aquest sentiment de solitud pot aparèixer d’una forma normal en les diferents etapes de la nostra vida, és preocupant quan aquest és manté en el temps, aleshores ens afecta negativament.

La soledat a la infància i a l’adolescència, pot afectar greument, aquestes són les etapes on es formen els processos de constitució i de desenvolupament de la identitat i l’autoestima.

Amb tot el que hem parlat, podem afirmar que la soledat és un sentiment molt complex i que l’hem de saber gestionar per evitar que afecti greument a les persones que el pateixen. Estar sol i sentir-se sol són dos conceptes diferents, també cal adaptar-nos i aprendre a conviure-hi, són senyals de maduresa, d’autonomia i de riquesa personal.

El que no podem dubtar, és que no és el mateix estar sol, que sentir-se sol. Nosaltres podem estar sols per voluntat i per algunes circumstàncies de la vida, aquesta és una soledat volguda que a voltes i una vegada acceptada ens pot enriquir com a persones. La soledat és un sentiment que afecta a la persona que no li agrada estar sola, que troba a faltar una companyia o una relació per compartir el seu dia a dia.

Sentir-nos sols és una de les pitjors sensacions que podem experimentar els éssers humans. En realitat, les persones som éssers socials i a ningú no li agrada estar aïllat o marginat. Quan ens adonem que realment estem sols és quan necessitem més els altres.

“La solitud és un bon lloc per trobar-se, però un de molt dolent per quedar-s'hi”...

“Per mi viure és no tenir pressa, contemplar les coses, donar sentit a les cotes alienes, sentir curiositat i compassió, no dir mentides, compartir amb els vius un got de vi o un tros de pa, recordar amb orgull la lliçó dels morts, no permetre que ens humiliïn o ens enganyin, no contestar que sí ni que no sense haver comptat abans fins a cent com feia l'Ànec Donald... Viure és saber estar sol per aprendre a estar en companyia, i viure és explicar-se i plorar... i viure és riure's...” Carmen Martín Gaite (Salamanca, 8 de desembre de 1925 - Madrid, 23 de juliol de 2000) fou una escriptora espanyola representant de l'anomenada Generació de 1950, les seves obres se centren en l'anàlisi de les relacions entre l'individu i la col·lectivitat.

Pensem-hi!

Joan Rodríguez i Serra és educador social.