El peatge de Vallcarca: una condemna diària per al Garraf

I ho fan, sovint,  perquè no tenen alternativa. L’oferta de transport públic és indigna, i la mobilitat a la  comarca s’ha convertit en una cursa d’obstacles. A aquest desplaçament obligat, cal  afegir-hi un càstig diari: el peatge de Vallcarca. Amb descomptes inclosos, suposa un  mínim de 8,19 euros diaris. Això són fins a 170 euros al mes: un sobrecost que moltes  famílies simplement no poden assumir. 

Aquest greuge es produeix en un context en què el transport públic no és una alternativa  real. La R2 Sud, columna vertebral ferroviària del Garraf, és una infraestructura obsoleta,  amb retards crònics, cancel·lacions constants i un col·lapse estructural que converteix el  trajecte en una tortura. I les alternatives com els autobusos exprés e15.1 i e15.2 són lentes,  escasses i insuficients. El Garraf pateix una crisi de mobilitat, i en lloc de suport  institucional, rep engrunes, promeses buides i un menyspreu sistèmic que llastra el  desenvolupament del territori. 

El peatge de Vallcarca no és només una qüestió econòmica. És temps robat, és estrès  acumulat, és qualitat de vida perduda. És veure com les famílies han de fer equilibris  impossibles per arribar a final de mes. És ser ciutadans de segona dins un país que  presumeix de cohesió territorial. 

També és un fre per a la nostra economia. El teixit empresarial del Garraf es basa en  microempreses i autònoms, especialment en sectors com el comerç, l’hostaleria, el  turisme, els serveis o la logística. Per a molts d’ells, el peatge és una barrera: geogràfica,  econòmica i psicològica. Empreses arrelades i resilients, però amb poc marge per assumir  sobrecostos com aquest. 

El resultat? Deslocalitzacions, manca d’inversió, pèrdua d’oportunitats. Empreses que  podrien establir-se al Garraf opten per comarques més accessibles. Les que ja hi són veuen  com els costos logístics limiten la seva competitivitat. El peatge de Vallcarca és un mur:  físic i simbòlic. Ens aïlla. Ens ofega. Ens empetiteix. 

I mentrestant, la Generalitat continua espolsant-se les responsabilitats, escudant-se en  concessions, costos i terminis. Però, què més ha de passar perquè s’actuï? Com pot ser  que el túnel del Cadí sigui gratuït per al Berguedà i nosaltres continuem pagant per anar  a treballar? Per què el nostre territori, també en això, és tractat com un territori de segona? 

Des de Transformem VNG diem prou. Tornem a exigir la gratuïtat immediata del peatge  de Vallcarca per a les veïnes i veïns del Garraf i el Baix Penedès. No podem esperar fins  al 2039. Perquè alliberar aquest peatge no és només una qüestió de mobilitat: és una  qüestió de justícia social, d’equitat territorial i de dignitat.

Sense una mobilitat justa, no hi pot haver una economia viva. I necessitem una economia  viva perquè el Garraf —i especialment Vilanova i la Geltrú— pugui ser una ciutat activa  i no el dormitori que alguns han projectat des de despatxos a Barcelona. 

Veïnes i veïns, tombem el mur de Vallcarca! 

Maria Luz Roca
Regidora de Transformem VNG
Ajuntament de Vilanova i la Geltrú