L’escapoliment dels menors

Un terç de les denúncies per desaparicions eren menors d'edat d'entre 13 i 17 anys. El total de denúncies va ser de 3.333 i 1.190 eren per l'escapoliment d'adolescents.

El 100% de les desaparicions de menors el 2021 van ser voluntàries, i el 90% tornen a casa en les primeres 48 hores. Les noies marxen de casa més que els nois (un 55% contra un 45%, respectivament) dels 1.190 adolescents desapareguts, 881 registren diverses desaparicions.

Els menors que marxen de casa són adolescents que no accepten les normes de convivència de la llar, que pateixen problemes relacionats amb les addiccions, amb l'alcohol o amb les drogues. També hi ha un 80% dels desapareguts que abandonen la llar després d'una discussió amb els pares. Segons les dades dels Mossos d'Esquadra, només un 26% dels adolescents que van desaparèixer el 2021 tenia diagnosticat un trastorn mental.

Si volem educar en una llibertat responsable hem d’ensenyar als infants i joves  que són lliures si poden assumir les conseqüències de les seves decisions. També cal ensenyar que totes les accions tenen conseqüències, és molt important assumeixin les conseqüències de les decisions que prenen.

També hem de parlar dels escapoliments del sistema de protecció, hi han 158 menors escapolits del sistema, la Generalitat té la responsabilitat de 7.700 menors. 

Molts progenitors marquen una distància afectiva després d'un càstig que provoca en els infants que no sàpiguen com treballar les emocions negatives que senten després. Quan apliquem un correctiu ha d'estar orientat a corregir una mala conducta i ens cal ensenyar respostes alternatives, però sobretot hem d’estar al seu costat per acompanyar-los i ensenyar-los.

No hem d’entrar en alarmismes innecessaris, hem de ser realistes i anticipar-los les conseqüències. Cal treballar l'empatia i sobretot mantenir-nos ferms en el nostre paper de suport, estem aquí i res ho pot canviar.

A voltes ens cal empatitzar amb el seu enuig, la nostra actitud ha de ser d’acceptació de les  seves desil·lusions, de les seves frustracions o tristors, cal aprendre plegats que sempre existeixen altres formes per expressar les emocions negatives. Parlar i demanar que expliquin com se senten i possibilitar la cerca plegats de les possibles solucions al conflicte o al problema en qüestió.

Com a educadors i educadores socials hem pogut experimentar el fet que, quan un infant o adolescent s'escapa el que ens està mostrant és la seva immaduresa i la seva vulnerabilitat davant d'un problema, on la única solució és fugir.

En el retorn cal establir també algunes consideracions, sempre hem de mostrar la nostra alegria i tranquil·litat en veure que ha tornat i que està bé. Mai el retorn ha d’estar ple de recriminacions i molt menys de càstigs, ells i elles se senten prou malament. Hem de pensar que la culpa i la consciència omplen el seu cap.

Segurament més endavant trobarem un espai per reflexionar sobre les conseqüències que tenen els seus actes, verbalitzant com ens hem sentit i els riscos que han patit o pogut patir.

La nostra actitud ha de ser de proximitat i sobretot amb disponibilitat perquè ens expliquin com han viscut ells i elles aquesta experiència, i sobretot que diguin com s'han sentit. Cal fer veure que hi ha alternatives per afrontar les diferents situacions que es trobaran en la seva vida i que sobretot estem sempre al seu costat.

A voltes hi ha altres motius que poden justificar la seva fugida com per diversió, per viure una aventura o per seguir els consell d’algun amic o amiga, les treballarem de la mateixa forma. A la infància i l'adolescència, sovintegen les fugides, encara que sigui durant unes hores.  Els adults sempre hem d'estar preparats per evitar que passi i sobretot per afrontar les escapades com a responsables, evitant que les emocions ens sobrepassin.

Cal analitzar que els principals motius per escapar-se sovint tenen relació amb baralles i discussions amb els progenitors, per viure aventures, per reptes i,  a l'adolescència per amor. De vegades per fugir de situacions greus de maltractaments, alcoholisme o altres abusos.

Al voltant de la fugida heu de pensar que també hi ha una certa fantasia durant la infància i l'adolescència i s’utilitza com una amenaça, un recurs contra els adults, és a partir dels onze anys quan esdevenen més creïbles, sobretot quan tenen accés als recursos per poder acomplir la seva amenaça.

De vegades els infants i adolescents marxen per evitar un càstig per una malifeta que creuen que no se’ls perdonarà i n’hi ha que ho fan per castigar als pares per no concedir-los el que volen. Hi ha també infants més aventurers o fantasiosos, que tenen dificultats per treballar les  emocions com ara la frustració, la ira o la por.

Malauradament una gran majoria dels infants s'escapen per problemes amb la família, en alguns casos després d’una baralla terrible, altres van fer alguna cosa del que s'avergonyeixen i temen explicar-la als seus pares. Aquí us exposo altres raons d’aquest  fet sense sentit...

Per maltractament i/o violència intrafamiliars, per la separació o divorci dels pares, o l'arribada d'un nou pare o una nova mare, per la mort d'un familiar o pel naixement d'un nadó dins del nucli familiar.

Alguns, pels problemes econòmics de la família, pel consum d'alcohol o drogues per part dels infants o dels pares, pels problemes a l'escola o per la pressió dels companys. A voltes la causa la trobem pels mals resultats a l'escola o per l’absentisme o l’abandonament dels estudis.

Hem vist com hi ha massa infants i adolescents que poden patir aquests problemes i també cal que sàpiguen que hi ha maneres d'afrontar-los diferents a escapar-se. He pogut veure com hi ha infants i adolescents que pensen a escapar-se per l’única raó de no saber com resoldre un problema que els preocupa o els angoixa i el pitjor és que no tenen adults que els puguin ajudar.

Sovint ens trobem que el fet de fugir és l’única manera que tenen per resoldre un problema que per a ells i elles no té fàcil solució. Ens trobem a voltes que aquests problemes que esperen resoldre escapant-se de casa no es poden comparar amb els que tindran, bàsicament relacionats amb la vida als carrers.

La realitat de fugir de casa no és sempre com l’esperen, creuen que no hi haurà o s’acabaran les normes, les regles, les baralles i sobretot no hi haurà uns pares que diguin el que NO s’ha de fer. La realitat és que nous problemes no trigaran en aflorar, manca de diners, de menjar, de trobar un lloc segur on dormir i sobretot d’algú que pugui tenir cura d’ells i d’elles desinteressadament.

Massa sovint els que mancats de recursos cauen en un estat de desesperació que els porta a fer quelcom per satisfer les necessitats bàsiques, així es veuen embolicats en situacions perilloses. En comissaries i en jutjats de menors, trobem infants i adolescents que s'escapen de casa seva i acaben participant en activitats delictives que poden esdevenir molt perilloses.

Es veuen obligats a robar, d’altres consumeixen drogues o alcohol per passar l’estona i podem trobar els que són obligats a fer coses per obtenir diners o per sentir-se acollits. També hi ha efectes sobre la salut, derivats de malalties, de la temperatura exterior, paràsits, problemes derivats de malnutrició, accidents i la seva vulnerabilitat per viure al carrer.

Vull compartir amb vosaltres algunes consideracions, la meva experiència professional sobre les fugides és que en la seva gran majoria no responen a una decisió madurada al llarg del temps, esdevé una resposta impulsiva per marxar sense cap rumb concret i sense pensar en les conseqüències.

Les fugides solen produir-se de forma inesperada, massa vegades agafa per sorpresa als pares i a la resta de la família, sempre venen precedides d'una baralla o per la por a les conseqüències, i sempre van lligades a una manca de diàleg.

A banda dels que us he exposat també troben casos de fugues premeditades, a vegades per la por al futur, la inseguretat, la preocupació pels diners o la cerca d’una feina. Hi ha també els joves que esperen als 18 anys, en arribar la majoria d’edat.

“El rol dels companys i companyes, de fet, s’ha demostrat clau en l’explicació dels nivells de vinculació conductual, emocional i cognitiva dels joves amb el seu procés d’aprenentatge” (Demanet i Houtte, 2013). “El dolor de la separació no és gens comparat amb l'alegria de tornar-se a reunir.”

Joan Rodríguez i Serra és educador social.