A l’ombra de la ciutat sense llum

-La roda punxada està arreglada. Només falta equilibrar-la. Però no ho puc fer perquè fa una estona que estem sense llum.

Quedem que tornaré a passar a la tarda.

Poc després, un semàfor apagat avisa que la cosa pot ser més grossa.

I no és tan sols un semàfor. Tots estan igual!!

Un grup de perruqueres, a la porta del local a les fosques, fumant i xerrant amb una clienta que porta el cap tot enrol·lat i la capa protectora posada, desperta l’alarma. Una part de la ciutat està sense llum. 

Vaig al mòbil i no rebo ni una resposta. Això és més gran del que semblava. Hi ha una gran apagada a la ciutat creixent que té els peus a mar i el cap als núvols.

Una minúscula ràdio de piles, de quan escoltava les retransmissions d’en Puyal, em posa al corrent de la magnitud de la petita tragèdia, que afecta la península.

De tornada a casa, el cotxe, que encara circula amb la roda de recanvi, em permet veure un espectacle davant de cada semàfor apagat. Els cotxes s’hi aturen com si fossin passos d’aquells pintats com una zebra, mirant els vianants que allarguen el cap preguntant si els deixen passar.

Llavors els conductors mouen una mà, darrere del parabrises, que va d’una costat a l’altre donant als caminants la prioritat que es mereixen, i que els vianants agraeixen. En el migdia de cel ple de sol i cases buides de llum, dos somriures es creuen entre el desconegut que accepta la galanteria i el xofer que es complau amb la gentilesa.

Amb no tan bon humor, però sense fer-ne un drama, propietaris de botigues i comerços expliquen que encara no saben si podran servir dinars o vendre estores i samarretes. La ciutat està sorpresa, no atabalada.

A cases i oficines es constata que no hi ha llum, que no funcionen els ordinadors, ni les xarxes socials, ni hi ha cap alternativa que no sigui el transistor a piles. Es fan cues en alguns locals que venen bateries per llanterna i fins i tot es venen espelmes.

Mentre regira el congelador, el personal filosofa: “Tan avançats que estem i un tall d’electricitat ens deixa sense dinar calent”. Sí, som gegants amb peus de fang. Jo menjo uns macarrons a mig descongelar. Les persianes van amb un botó elèctric i no hi ha sol que les escalfi.

Corre que si ha estat un fenomen meteorològic impressionant, que si és un sabotatge, que si hi ha una avaria a gran escala. A mitja tarda un home, amb el transistor a la mà i l’auricular a l’orella, comenta que encara no ha comparegut el Pedro Sánchez a dir res.

Els nens surten de l’escola i omplen carrers i places amb corredisses i els seus crits, com un dia qualsevol.

Alguns mitjans aconsegueixen fer arribar notícies, que en el meu mòbil no puc obrir, i després desapareixen de nou.

Torna la llum a casa i el president surt a la tele dient que no passa res, que les bombetes s’encendran xino-xano, que no se sap l’origen del sinistre i que res d’especular sobre les causes, que el que hem de fer és recuperar la normalitat, i això vol dir entrar el mínim possible a internet per no col·lapsar-lo.

La normalitat torna amb calma i a poc a poc. La diada ha donat milions d’imatges i jo em quedo amb la del ‘fair play’ entre conductors i vianants a l’ombra dels semàfors sense llum.