Desfinancem la policia?

Entenen que es produeix un retorn dels recursos molt més alt invertint en acció social, educació, sanitat, etc., que directament en seguretat. És a dir, si proporcionem una millora de les condicions de vida de la població, acabarem configurant un escenari més ampli, just i sòlid del concepte de seguretat, sobretot en descarregar la pressió del sistema a les persones que més pateixen la desigualtat social, o de retruc, a les que s’indignen i tenen el coratge de moure el cul.

És molt més difícil gestionar la via solidària que el concepte tradicional, i sovint aporofòbic, del cop de garrot si et surts del guió? Segur!, però amb el temps podríem desmuntar la falsa correlació que ens diu que a més policia, més seguretat, i es demostraria que a més justícia social, més cohesió comunitària, i per tant, més felicitat. 

Que dius? Amb la inseguretat actual, necessitem més policia, i un Securitas Direct a cada casa, quissogralla del dimoni!

A veure, conec el context de por instal·lat en el nostre cervell (reptilià), que busca la supervivència pròpia per sobre del treball de cures col·lectiu, un concepte reforçat diàriament pels mitjans de comunicació, i reconec, amb llàgrimes als ulls, que aplicar els dos primers paràgrafs està actualment a l’altura de la ciència-ficció més utòpica/teletubbie que podríem trobar.

Així doncs, em conformaria a curt termini en impugnar l’actual sistema repressiu, reforçat amb lleis de seguretat i la cruel llei d’estrangeria, coordinades amb  ordenances municipals classistes, que sovint confonen la pobresa amb  la delinqüència, discriminant, criminalitzant, i fins i tot sancionant, a qui precisament no disposa de marge de maniobra vital.

En aquest sentit, ens cal una aplicació estricta dels controls interns policials, on factors il·legals com l’aparença deixin de ser un motiu de discriminació, i sobretot, que els pressupostos, l’eina més important per a convertir  voluntats polítiques en realitats factibles, revisi a la baixa un apartat com el de seguretat, que no para de pujar en detriment d’altres partides enormement essencials per a assolir una societat menys esquerdada. D’aquesta manera, podrem apreciar una transformació social real, gràcies a uns marcs institucionals més orientats al suport mutu, la sociabilitat veïnal, i menys al ranci fetitxisme autoritari, que comporta la militarització de la societat i el conseqüent auge del monstre de l’extrema dreta, que s’alimenta  amb els purins de la por.

Estic parlant, per exemple, de moure cel i terra amb entitats públiques o privades de tots els nivells, per a proporcionar una llar en condicions i assequible a totes les persones. Un compromís que ens hauria de regirar les entranyes constantment,  doncs, s’ha de situar l’habitatge com un punt de partida per a sortir de la vulnerabilitat, entenent que  són molt més que quatre parets, són un camp base per a teixir una vida digna i autònoma, on no hagis de demostrar constantment com necessites que t’ajudin. En aquest sentit, s’ha de recuperar urgentment la llei de contenció de rendes, i aplicar, com a mínim, la reserva d'un 30% de la superfície per a habitatges de protecció assequibles.

En el proper episodi, repartim la riquesa o “Tax the Rich”