Agroparc si, Agroparc no

En una setmana de diferencia participo en dos debats: un, organitzat per l’Ametller a Gelida i l’altra, a Sant Llorenç d’Hortons, per l’StopAgroparc. En el primer, assistència de polítics a la fila zero, amb presentador de TV3 inclòs. En el segon, especialistes en fauna, flora i ambientalistes. Dos interessos, legítims, enfrontats. Qui té raó?

D’una part, una empresa d’èxit que vol expandir-se i necessita situar la seva gran seu logística alimentària ocupant 220ha al Penedès. El seu eslògan: "desenvolupar una agricultura sostenible i circular". A altra, la societat penedesenca més crítica exposa, amb arguments contundents, l’inversemblant de tal afirmació.

L’Agroparc, de moment, no deixa de ser un projecte de bones intencions on no es demostra, ni es compromet, a resoldre el  problema de l’impacte ambiental que generarà així com l'efecte negatiu que tindrà al planificar-se d'esquenes a l'estructura de l'entorn on s'insereix. Això afectarà el debat del futur model territorial de la vegueria Penedès (incidència sobre l’escassedat d’aigua, impacte sobre el medi natural, urbanització del paisatge agrícola, alteració de l’estructura socioeconòmica, increment del trànsit de vehicles i persones en una zona ambientalment sensible..) 

No oblidem que es tracta d’una gran empresa en expansió que abraça tot l’eix mediterrani, amb totes les contradiccions de la  traçabilitat  que generen els productes cultivats a mil quilòmetres de distància, (de l’impacte del transport, de la complexitat dels processos de compra i gestió de terres agrícoles, les relacions econòmiques amb els productors..). Qui pot assegurar la seva sostenibilitat i circularitat d’aquest sistema tant complex?

Les mateixes Administracions Públiques, que han aprovat la llei de canvi climàtic, el 2017 i s’han compromès a fer front a l’emergència climàtica, el 2019 , contradictòriament, han apostat, sense reserves, per la instal·lació de l’Agroparc, sense valorar la incidència real sobre el territori. Les explicacions que han donat fins ara no són convincents -Segueixen els tòpics dels llocs de treball, que és millor una indústria alimentària que logística, etc..-. 

La societat informada espera una resposta. Serà sostenible social, econòmica i ambientalment permetre l’ocupació de 220 ha? i la instal·lació de 15ha d’hivernacles i 15ha de camps solars en sòl no urbanitzable, a través d’una simple modificació de Pla General Municipal? No seria més correcte i democràtic  regular els sòls agraris, l’ús dels hivernacles i els camps solars per a tota la vegueria penedesenca? Els processos de sostenibilitat i economia circular no són efectius sinó abracen tot el sistema socioeconòmic i ambiental d'un territori. I són del tot inoperants si només s’aplica a una part d’una empresa i no a tot el seu sistema de funcionament. D'altra banda, permetre les particularitats específiques en aquest projecte (hivernacles, camps solars, agricultura intensiva) obre la porta a que les seves demandes es facin extensibles a la resta del territori i, aquest és un assumpte fonamental que depassa les decisions d'una empresa o d'un ajuntament i es converteix en un tema de caràcter territorial que afecta a tota la societat penedesenca.

Hi ha una resposta senzilla al conflicte generat entorn de l’Agroparc: acordar, d’una vegada per totes, el marc i el model de referència on es defineixin les regles del joc per a tothom i això només és possible en el marc del Pla Territorial del Penedès que, tot i haver-se iniciat el 2014, avui dia està al congelador.

Un territori que ha de fer front a l’emergència climàtica i contribuir a la producció agroalimentària, amb totes les garanties del model de la 'societat del coneixement', es mereix que s’afrontin els problemes locals amb valentia i transparència i amb suficient intel·ligència per assimilar i interpretar els reptes globals. L’Agroparc, probablement encaixaria, o s'hi podria adaptar, una vegada dissenyat el model territorial de referència, no a l'inrevés. I aquest no és res més que continuar amb el Pla Territorial sota els criteris que la pròpia Generalitat s'ha compromès.

Ens agradaria que l'Agroparc en formés part. Voldria dir que el territori comença a trobar el camí de la riquesa ambiental, social i cultural que fomenten un altre tipus de riquesa econòmica -aquesta, sí, sostenible-. Això és el que ens havien promès, que el PTPVP seria un model de referència del segle XXI però, a hores d’ara encara no hi ha senyals de vida ‘sostenible’ en aquest planeta.

Pau Batlle Solé

Arquitecte-Urbanista-Paisatgista