El dret de l'eutanàsia

L’Eix Diari, de 14 de març, informava que “La Fiscalia Provincial de Barcelona considera que la jove paraplègica de 24 anys del Garraf que reclama l’eutanàsia compleix els requisits que preveu la llei per rebre la prestació d’ajuda a morir sol·licitada… La fiscalia conclou que si bé el pare -que s’oposa a l’eutanàsia de la seva filla- té “interès legítim” per intervenir com a demandant en el procediment (recolzat per Advocats Cristians), ella compleix els requisits per aplicar la llei i assegura que la decisió de la jove és “ferma, lliure i autònoma” i es troba en situació de “context eutanàsic”.

Advocats Cristians és una organització sense ànim de lucre que presenta procediments judicials contra tot allò que vagi contra “la promoció de la cultura de la vida”, la defensa de la família i la llibertat religiosa”.

La situació, a nivell legal, sembla clara: compleix els requisits per aplicar la llei. Entenc que el pare i Advocats Cristians han de fer una argumentació legal en lloc de partir d’unes premisses apriorístiques lligades a unes creences, molt respectables, però que no vinculen a tothom.

Per altra part em sembla totalment contradictori defensar la promoció de la cultura de la vida, i tenir un concepte de vida tan simple que confon eutanàsia i suïcidi. El suïcidi significa matar-se un mateix, és l'acte de donar-se mort a un mateix de manera voluntària. L’eutanàsia significa, etimològicament, bona mort, i es pot definir como l’acte deliberat de finalitzar la vida de una persona, per voluntat expressa de la pròpia persona, amb l’objectiu d’evitar un patiment. L’eutanàsia es situa dins de promoció de la cultura de la vida (que defensa Advocats Cristians). Defensa la vida, perquè viure és molt més que no estar mort, i precisament perquè vol i estima la vida, opta per no convertir-la en un patiment sense cap futur ni objectiu.

Es pot argumentar que l’home té l’obligació de preservar la seva vida, sigui quina sigui la situació en que es produeixi, però això és una creença, tan respectable com es vulgui, però una creença, i per tant situada en l’espai personal de l’opció, una opció que no pot ser generalitzable ni, menys encara, imposada.

Es deu poder dir que la vida ens l’ha donat Déu i que per tant únicament ell en pot disposar, i deu poder ser així per qui ho cregui, no necessàriament per a tothom. Per altra part, dins de la lògica, si la vida ha estat donada cada un en deu poder disposar: no es diu que Déu ens ha deixat la vida; aleshores sí que seria seva i no nostra.

Quan algú ha tingut una vida plena, pot no veure-hi sentit a continuar una la forma de vida que l’allunya del que realment ha estat la seva vida. Ajudar a una persona a estalviar-se una mort inhumana o no desitjada, no és matar-la, sinó ajudar-la a morir dignament. Avançar el moment de morir, no te la finalitat de deixar de viure, sinó acabar bé de viure.

La dona d’un amic molt proper, en aquesta situació com la que es planteja a el Garraf, em va dir una frase que la recordo paraula per paraula“- Jo crec que el ..... no vol morir, vol viure però dignament, i com que no pot, tria morir dignament, com ha viscut. Lliurement, tria morir dignament abans que sobreviure perdent tot el que ha donat sentit a la seva vida”.