Dins del laberint

Recordo, fa uns 50 d’anys, que estàvem fent un avenc amb un amic, el Montserrat Ubach, i el carbur se’ns va acabar. Ens quedaven el dos lots de mà i centenars de metres verticals que havíem de fer quasi en la tenebra fins trobar la sortida. La sensació d’estar quasi perduts en el laberint de galeries i gateres era evident i explicable. Però, alhora, la certesa que únicament amb serenitat podríem sortir de la cavitat era indiscutible.

En aquests moments seria raonable sentir la sensació d’incapacitat per sortir del laberint social, polític, econòmic on ens han posat. Qui? Els que manen amb la resignada complicitat dels que governen. O no tant resignada...

El descontentament és evident però la resignació resulta clamorosa. Per què rondinem i no anem gaire més enllà? Perquè aquesta disconformitat no la traduïm en acció? Trobar la sortida no és qüestió de paraules, sense fets no es pot trobar, i l’enuig no pot fer altra cosa que augmentar o aletargar-nos en la impotència.

Les pensions segueixen sent un problema, i la reforma que s’està preparant per “salvar” les pensions públiques no és altra cosa que restar diners al fons de Pensions per posar-los en mans privades, de la banca i les asseguradores. Tot i la importància de la Reforma de les Pensions, el Gobierno la va plantejar per la via de tramitació d’urgència, una via que és més àgil però que redueix enormement la possibilitat d’introduir esmenes o acordar canvis per millorar-la. I el Gobierno se’n va sortir: la primera per sota les cames...

També la segona part va representar una nova estratègia per negar la informació, i evitar que la gent del carrer pogués saber realment què s’estava camí d’aprovar: guanyar el silenci de partits i sindicats que havien manifestat disconformitat amb el Projecte de Reforma i dels mitjans d’informació.

L’actual etapa en la que ens trobem preveu que el proper 30 de juny acabi tota la tramitació amb l’aprovació progressiva de la Reforma. I aquesta aprovació, tenint present la correlació de forces al Congrés de Diputats, no ofereix dubtes. Ara únicament ens queda recollir firmes contra aquesta reforma i manifestar al carrer la nostra disconformitat amb el projecte: greu, molt greu, però amb poca consciència de la situació per part dels destinataris d’aquesta reforma: els que s’han de jubilar a partir de 2030.

L’any 2007, al principi de la crisis, les empreses pagaven el 22% dels impostos i les famílies el 75%. L’any 2016, quan va acabar oficialment la crisis, les empreses pagaven el 13% i les famílies el 84%. Qui va rescatar la banca en aquells moments?  Si ara es pretén salvar el sistema de pensions reduint els diners destinats a pagar-les i obrint la possibilitat a aportar els diners a plans de pensions d’empresa, privats malgrat el nom que intenta dissimular-ho, seran els treballadors i futurs pensionistes els que també haurem de pagar el cost de la reforma? S’estaran pagant la seva futura pensió? La banca es frega les mans, però els futurs pensionistes quina pensió tindran a les seves de mans? 

Els Plans de Pensions d’Empresa (PPE) es volem impulsar per part de l’estat mitjançant la negociació col·lectiva sectorial, i la  gestió dels Plans es donaria a entitats financeres, asseguradores privades i els agents socials (sindicats majoritaris) que firmaran els convenis col·lectius, formaran part dels mecanismes de control i en cobraran comissions de gestió.

Aquests Plans representaran retallar el Sistema Públic de Pensions. Això implicaria perdre la garantia d’unes pensions mínimes per a tothom i deixar de tenir un mecanisme per suavitzar les desigualtats social durant la jubilació. Les persones amb una carrera professional estable i ben retribuïda podrien tenir una bona pensió, però no tothom es troba en aquesta situació. Deixarà al marge la població més desfavorida, amb treballs precaris o empobrits i, molt especialment, les dones.               

Ens diuen els mitjans que amb aquests Plans es podrà aconseguir un complement de la pensió pública, però amaguen que quan es descompti de la base de cotització les aportacions als PPE, la pensió pública quedarà molt reduïda a l’hora de la jubilació perquè haurem aportat menys.

Els recursos públics que es destinarien a PPE serien més eficients i més justos si reforcessin Sistema Públic de Pensions de Repartiment que ara tenim. Caldria, evidentment eliminar les despeses impròpies: diners que paga el SPP i que hauria de pagar l’estat traient els diners d’una altra partida. 

Mentre rebem les conseqüències de l’atur, de l’escalada dels preus, de les guerres, veiem com sous i pensions van perdent poder adquisitiu i, alhora, sabem que els grans bancs tenen guanys enormes. El BBVA guanya un 34,4% més que l’any 2021; els resultats de CaixaBank han augmentat un 21,9%: un benefici de 707 milions durant els tres primers mesos de l’any; el Banc de Sabadell ha triplicat guanys respecte el primer trimestre de 2021: 213 milions en lloc dels 73 de l’any passat.                                                            

Les qüestions són moltes, habitatge, pobresa energètica, desnonaments, gent gran i residències... La fractura social i digital creix i exclou una part important de la població, i aquesta divisió de la societat no és acceptable i pot esdevenir un suïcidi. Les elits tenen consciència de la situació de trencament, de col·lapse inevitable del sistema global capitalista, però no volen acceptar perdre la seva condició de minoria privilegiada. Semblen estar disposades a gestionar, administrar i guiar el procés del col·lapse des dels seus plantejaments hegemònics. Així poder orientar el capitalisme mitjançant una transició controlada autoritàriament que ens porti vers una societat estratificada corporativament. No se’n dirà feudalisme, segur que sabran trobar un terme que edulcori la realitat: podrien anomenar-la “societat d’ajuda mútua”...

Si volem un canvi hem d’entendre que ens cal la mobilització col·lectiva i la desobediència civil no-violenta.

                        Iai@flautes Garraf Unitat Pensionista del Baix Penedès