La comunitat de les cadires

Vet aquí una petita història de com es va originar la "Comunitat de les cadires". Un pessic, a tall d'exemple, de com i perquè pot néixer l'acció comunitària, una manera compartida de transformar la vida de la gent i del nostres barris.

Tot va començar el dia que tres veïnes d'un barri, d'una ciutat mitjana, d'un país petit, van decidir convocar al veïnatge a treure les cadires a la plaça -a la ciutat, a la Geltrú, algunes veïnes s’hi ha animat també a convocar- perquè ja n’estaven fartes de la plaga de paneroles que des de feia uns mesos inundava el barri.

A la trobada, preparatòria de l'assemblea veïnal i abans d'entrar en la matèria, van fer-la petar una estoneta dedicant-se, amb pèls i senyals, a explicar-se les ventures i desventures del moment.

Una veïna, que anomenarem veïna A, estava amoïnada perquè aviat se li acabava l'atur i amb el sou del marit amb prou feines podrien pagar el lloguer. Al noi encara el tenien estudiant segon de batxillerat i li neguitejava pensar que no podria pagar-li la matrícula ni el bitllet de tren quan anés a la universitat. Després de compartir els seus neguits va demanar si algú sabia d’alguna feina, la que fos, netejar cases, cuidar avis...

Una segona veïna, a la que li direm veïna B, estava capficada perquè la iaia, que des de l'any passat vivia amb ells després del trencament del fèmur, no estava en condicions de tornar a viure sola a casa seva. En un parell de mesos havia fet un  recaiguda considerable, començava a desorientar-se i a perdre la memòria. En aquelles condicions no podien cuidar-la. Treballaven tot el dia els dos, ella i el seu home, i els tres petits encara anaven a l'escola. Angoixada, va comentar que no es podien permetre una residència ni pagar algú que la cuidés i es va preguntar en veu alta com se’n podrien sortir.

La darrera veïna present, la veïna C, també es queixava perquè no podia controlar el que feien i farien amb les seves vides aquelles dues perles d’adolescents, que feia 15 i 17 anys que havia parit.  Malgrat la seva insistència i els esforços durant anys - estalviant d'on podia per a pagar-los classes de repàs i recuperació - havien acabat abandonant els estudis. Ara es dedicaven a fer de 'ninis' a casa i al barri i es preguntava en què s’havia equivocat i es lamentava de no saber fer-se escoltar ni de com aconsellar-los per trobar feina.

Després d'abocats els neguits i angoixes, totes tres es van animar mútuament i es van repetir que segur que trobarien una sortida o altre a les seves situacions. I van entrar en matèria per organitzar l'assemblea de veïnes per la plaga de les paneroles.

La veïna A va prendre la paraula per a proposar que el lloc de celebració fos a la plaça central del barri, diumenge al matí i fent crida a què cada veïna portés la cadira de casa. Va dir que s'encarregaria d'anar a la impremta del barri perquè li fessin el cartell i les còpies i va afegir, dirigint-se a la veïna B, que havia pensat que li podrien dir als seus dos fills que s'encarreguessin de fer la bustiada pel barri, que així tindrien una cosa concreta a fer i que del fons els podrien podem pagar uns dinerons per la feina.

Totes estigueren d'acord amb la proposta. A la veïna B l'oferiment fet li va semblar genial i va suggerir que el dia de la reunió, a més de parlar de les odioses paneroles, afegissin un altre punt a l'ordre del dia perquè totes les que vinguin expliquin què les amoïna i veure si juntes podem buscar, trobar i compartir solucions. També va proposar ampliar més la convocatòria i  demanar que vingués algú de l'associació del comerç del barri, de l'escola, del CAP, dels clubs esportius del barri, dels esplais i fins i tot de l’ajuntament. Va fer la reflexió de que si eren capaces d'intentar unir-se per solucionar la plaga de les paneroles, també podrien ajudar a solucionar la resta de problemes que les amoïnava.

Totes tres es van mirar, van assentir amb el cap i van somriure.

Així va començar a caminar la 'Comunitat de les cadires', un espai d'acció comunitària al barri.