Cinc anys sense Luis Eduardo Aute, l’autor de l’himne antifranquista 'Al alba'

Vagi per endavant que el títol d’aquest article dedicat a recordar la figura d’aquest cantautor mort a Madrid el 4 d’abril de 2020 als 76 anys, víctima de la pandèmia, segurament no és el més adequat, ja que Aute va ser un creador polifacètic que va excel·lir en el panorama musical més enllà de la cançó referenciada, amb una extensa i brillant obra que completà amb la seva faceta de pintor, dibuixant, escultor, cineasta (actor, director i guionista) i poeta.

Nascut a Manila el 13 de setembre de 1943, quan Filipines estava immersa en la Segona Guerra Mundial, de nen va viure un cert temps a Barcelona, ciutat natal del seu pare, abans que la seva família fixés la seva residència a Madrid. Sensible al sentiment nacional, parlava el català que havia après al barri de Gràcia, a qui molts anys després, evocant la seva infantesa, va dedicar la cançó Somnis de la plaça Rovira  (“Plaça Rovira, vella plaça Rovira / del meu barri de Gràcia, / i el meu cor adormit, / plaça Rovira em bategues guspires / d’un foc que ja era cendra.../ I, més que fum, / ets tota llum / aquesta nit”).

Una cançó en català que entroncava amb l’època en què començà a escriure i gravar, l’any 1967, quan va fer versions en català de dos dels seus grans èxits d’aleshores, Roig damunt el negre i Al·leluia nº 1. Aquest darrer tema, en castellà, juntament amb Rosas en el mar (“La libertad, la libertad / derecho de la humanidad. / Es más fàcil encontrar / rosas en el mar”), van ser molt populars en aquell moment perquè les va cantar la Massiel, per a la qual va compondre moltes cançons. Ell també gravava discs però no va ser fins a partir de 1978 que va començar a oferir recitals, un d’ells a la Fira de Sant Sadurní d’Anoia, el setembre de 1986, després del qual, en una entrevista a diversos mitjans penedesencs (Erico Rodríguez va recollir les seves declaracions per al Diari de Vilanova, el 12 de setembre de 1986) confessava una timidesa que probablement era la causa que hagués trigat tant de temps a actuar en públic: “Vaig gravar el primer disc el 1966, però no vaig sortir a cantar a un escenari fins al 1978. Ho faig una mica com a autoteràpia. Vaig tenir problemes greus de comunicar-me amb els altres. Soc molt introvertit, però a força de vèncer aquesta tendència a la introversió, a força de trencar-la sortint a cantar, parlant amb la premsa, obligant-me a parlar amb la gent, m'està resolent aquest problema, que pràcticament és inexistent. Em costa encara arrencar-me a parlar, però ho estic superant”.

Potser és aquest caràcter introvertit el que el va dur a crear temes sensibles, intimistes, satírics i, alhora, tràgics que el van convertir en un dels cantautors més cotitzats de l’estat espanyol, amb una immensa obra en què destaquen cançons com, per citar-ne algunes, les esmentades Aleluya nº 1 i Rosas en el mar, així com De alguna manera, Las cuatro y diez, La belleza, Siento que te estoy perdiendo, Slowly, Una de dos, Prefiero amar, Libertad... I, és clar, per damunt de totes, Al alba. Li hagués agradat també escriure Imagine, “però John Lennon se’m va avançar”, va comentar irònicament en certa ocasió.

Al alba i els afusellament franquistes de 1975

La seva cançó més emblemàtica, Al alba, la va compondre el 1974 i només Rosa León l’havia interpretat abans que ell es decidís a fer-ho. Va ser dins l’àlbum Albanta, el 1978, amb arranjaments musicals d’un dels millors músics del soul i rock de l’estat espanyol, Teddy Bautista, l’antic cantant i líder de Los Canarios, aquell grup que va triomfar sobretot gràcies al tema “Get on your knees” (1968), un dels hits que van marcar aquells anys –ai las, com ha passat el temps!– de joventut dels nostres pecats.

Aute va concebre Al alba abans dels darrers afusellaments del franquisme com una balada d’amor. A manera d’exemple, ho vaig constatar a mitjan anys vuitanta quan una alumna d’un institut en què jo exercia es va posar a plorar durant una activitat extraescolar quan va començar a sonar aquesta cançó, segurament perquè li evocava algun amor perdut, o impossible, d’adolescència. Però Rosa León, militant del Partit Comunista d’Espanya a partir de 1977, la va gravar en un LP del mateix nom el 1975 i li va donar un caire polític, sobretot quan uns dies abans de les execucions del setembre d’aquell any la va dedicar als condemnats en trobar paral·lelismes en la lletra de la cançó i els tràgics fets que estaven a punt d’esdevenir-se (“Presiento que tras la noche / vendrá la noche más larga, / quiero que no me abandones, / amor mío, al alba”).

A partir d’aleshores, la cançó es va convertir en un himne contra la pena de mort i de resistència i protesta contra l’agonitzant règim franquista, quedant relacionada amb les execucions de la matinada del dissabte 27 de setembre de 1975, quan van ser afusellats Xosé Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), i Ángel Otaegi y Juan Paredes Manot (Txiqui), militants d’ETA. De res van servir les protestes contra les penes de mort i les veus de clemència de tot el món, entre elles les del propi Pau VI, davant d’un dictador que se’n va anar a dormir ordenant que no el molestessin per res en absolut, desatenent així la trucada del Papa. Recordo encara amb emoció quan l’endemà vaig anar a Montserrat en les noces d’argent dels meus pares i vaig escoltar, impressionat, la dura homilia del pare abat Cassià Maria Just blasmant, en referir-se al dictador, “aquell que es declara catòlic i no és capaç de fer cas de la petició de clemència del mateix Papa”.

Portada del diari torinès La Stampa del 27 de setembre de 1975 que curiosament utilitza l’expressió Al Alba.

Al alba és una cançó que poso sovint en un programa setmanal, Can seixanta, que faig a Ràdio Cubelles –aquest dissabte un altre cop, en dedicar-lo precisament a Aute amb motiu dels cinc anys del seu adeu– i cada vegada que l’escolto em transporta als fets comentats però també m’evoca la figura de Salvador Puig Antich, executat el 1974 pel salvatge mètode del garrot vil i la del cubellenc Joan Ivern Trias, afusellat el 1939 només perquè havia presidit el Comitè de Defensa Local i que no va voler fugir amb l’entrada de l’exèrcit d’ocupació perquè considerava que no havia fet cap mal a ningú durant la guerra, ignorant que, com diu l’historiador Andreu Mayayo, “els afusellaments dictats pel franquisme sorgiren d’una planificació freda i sistemàtica. Calia executar arbitràriament per demostrar el poder i la força, per instaurar el terror fins al moll de l’os de la societat civil”. I, en fi, la cançó de Luis Eduardo Aute també em fa avinent els milers i milers de persones –entre elles el propi president de la Generalitat, Lluís Companys–, que van ser executades durant la repressió de postguerra per un règim criminal que actualment, per vergonya de tothom –bé, tothom no– compta amb una fundació que porta el nom d’aquell que no es va cansar de signar sentències de mort i que encara és enaltit en determinats àmbits en un revifar del feixisme que ja comença a ser preocupant i perillós.

Però no em vull quedar només amb la part trista i dolorosa d’aquesta meravellosa cançó, perquè Al alba és la poesia feta música, un tema preciós, emotiu i tendre, d’un lirisme extraordinari, dels millors que s’hagin fet mai. I és així perquè aquest gran humanista que va ser Luis Eduardo Aute es troba entre els més grans cantautors de sempre gràcies a una extraordinària qualitat i sensibilitat artística que estava indefectiblement associada a la seva condició de genuí representant de la solidaritat i el compromís social a través de l’art i la cultura.

Al alba (lletra)

Si te dijera, amor mío,

que temo a la madrugada,

no sé qué estrellas son éstas

que hieren como amenazas

ni sé qué sangra la luna

al filo de su guadaña.

Presiento que tras la noche

vendrá la noche más larga,

quiero que no me abandones,

amor mío, al alba,

al alba, al alba.

Los hijos que no tuvimos

se esconden en las cloacas,

comen las últimas flores,

parece que adivinaran

que el día que se avecina

viene con hambre atrasada.

Miles de buitres callados

van extendiendo sus alas,

no te destroza, amor mío,

esta silenciosa danza,

maldito baile de muertos,

pólvora de la mañana.

Presiento que tras la noche

vendrá la noche más larga,

quiero que no me abandones,

amor mío, al alba,

al alba, al alba.