Tot recordant a Josep Cañas

Benvinguts / benvingudes a aquest acte per recordar un artista, en Josep Cañas, que va lluitar tota la seva vida per uns ideals, que va esculpir en pedra els símbols del nostre país i que en un acte de gran generositat, va fer donació de tot el seu patrimoni al nostre poble, Banyeres.

Per això fem aquest acte, per homenatjar un fill il·lustre, un artista al qual se li concedí la “Creu de Sant Jordi” de la Generalitat de Catalunya.

Enguany també volem tenir present a la seva dona, la seva musa… la Ramona, amb motiu del centenari del seu naixement que va ser l’any passat. 

Gràcies, doncs, per ser aquí.

Em sento optimista quan veig que “la seva obra”, tal com diu ell en un pensament, “no s’ha mort” que “continua sent viva”...

• S’han fet actuacions reivindicatives davant el Monument a la Sardana de Montjuïc, amb associacions, personalitats, artistes del nostre país… i finalment s’ha aconseguit que es restaurés després de l’atac feixista que va patir.
• S’ha netejat el Quatre de Vuit del Vendrell i es vol fer un acte a Vilafranca per celebrar el 60è aniversari del Monument als Castellers.
• Encara no fa un any que vàrem actualitzar el nostre Facebook i Instagram i cada dia hi ha més gent d’arreu del món, artistes, museus,... que segueixen les nostres xarxes socials dels Amics de Josep Cañas i estan interessats en conèixer la seva  obra.

I és que precisament, aquesta setmana, farà 30 anys que el vaig acompanyar a Gènova amb motiu de l’exposició sobre els 500 anys del “descobriment” d’Amèrica al Palau Ducal. Segons els genovesos, Colom va néixer allà i es pot visitar la seva casa… L’exposició es deia “Due Mondi a Confronto” (aquí teniu els catàlegs) i l’únic artista viu que hi tenia obres relacionades amb aquesta temàtica, era ell, en Josep Cañas.

La llàstima va ser que el mateix dia el Barça va guanyar la 1a copa d’Europa a Londres, precisament davant d’un equip genovès (la Sampdoria) i potser no hi podia haver cap periodista d’aquí explicant què passava a Gènova… Què hi farem!

I el dia que es puguin adquirir unes quantes pintures mexicanes més de la família Cros, -juntament amb els dibuixos i escultures- per fer una exposició itinerant sobre la seva estada a Mèxic, aquell dia, creieu-me, que el seu nom destacarà molt més en el món artístic i els mitjans de comunicació hauran de parlar d’ell… per força (amb permís del Barça).

Ens complau que s’hagi aprovat que en aquest panteó estiguin junts en Josep Cañas i la Ramona, tal com va plantejar fa temps l’associació Amics de Josep Cañas. Bé, faltaria també que els seus pares, en Florenci i l’Annita tornessin al seu nínxol, al cementiri vell, d’on mai s’haurien d’haver tret. Esperem-ho doncs.

També fem la proposta de dignificar l’espai que delimita aquest panteó amb un dels seus relleus, ja que aquí es va iniciar el que podríem anomenar “Museu del Cañas al carrer” amb la Mater Dolorosa, una mare mexicana que va perdre el seu fill.

Sí, són propostes que fem -i d’altres-, que, quan les fas, se'ns respon de seguida sobre altres “prioritats”, sobre altres “necessitats reals del municipi”, sense explicar als banyerencs la realitat: que per dur a terme aquestes propostes, NO caldria que sortís ni un sol euro del pressupost municipal, sinó que es financiaria amb el patrimoni que ell va donar en el seu dia a la Fundació.

Una Fundació on molts dels seus membres reconeixen que després de 25 anys, s’haurien de modificar o actualitzar els estatuts per enfortir-la, però, per ara, no està previst fer-ho… Es veu que no és una qüestió prioritària seguir la voluntat d’en Cañas, que volia que hi formessin part l’Ajuntament del Vendrell, el Consell Comarcal, la Diputació i la Generalitat.

I van passant els anys i cada vegada l’obra d’en Cañas queda més encerclada dins el terme municipal. Si algú sap si la Fundació té algun projecte o alguna proposta per dinamitzar la seva obra més enllà del nostre municipi, li agrairia que ho digués, perquè ni des de la revista “El Cérvol”, ni des de les xarxes socials “municipals” no se n’informa de cap.

Tenint en compte el centenari del naixement de la Ramona, seria una gran oportunitat per donar a conèixer els dibuixos, pintures, escultures, pensaments,... que en Josep va fer a qui va ser la seva model i musa al llarg de la seva vida.  Seria un bon moment per fer una exposició al mateix Ajuntament per la Festa Major i fer-la itinerant, tenint present el fons del Museu Deu, i els 700 Rostres de l’Ajuntament del Vendrell.

Respecte al Museu Josep Cañas, estic segur que ell estaria complagut de que s’aprofiti casa seva per a exposar altre patrimoni cultural del nostre poble i de la comarca, com ara les troballes del poblat iber de les Masies. Aprofitar totes les ocasions i circumstàncies per difondre la cultura hauria de ser una prioritat. Per això ens dol que aquesta setmana que se celebra el Dia Internacional dels Museus, no es faci cap acte relacionat amb ell o a la seva obra.

És veritat que tots els Museus s’han ressentit en el nombre de visites pel tema de la pandèmia, però el que no s’entén és que no s’hagi actualitzat des de les xarxes socials la tasca que va iniciar el Roberto Díaz fa 10 anys. Sent l’espai dedicat a un artista, encara ara no hi ha referenciada cap exposició d’ell, ni cap retall de premsa a la web oficial del Museu/Fundació…

I mentrestant, llibres, contes, làmines,... que haurien de servir per donar-lo a conèixer (aquí davant els teniu) estan en un magatzem “municipal”... Creieu que seria gaire complicat promocionar-ho per internet i fer-ho conjuntament amb l’Ajuntament del Vendrell que també tenen en un magatzem els 700 Rostres ?

Quan al futur, després de tants anys de l’inici del projecte, trobem a faltar informació sobre el Museu a Cal Fontanilles. El que sí que sabem és que no hi serà l’escultura en marbre La Primavera, guanyadora d’un premi nacional el 1942 i que feia anys la tenia a casa seva el seu amic Jaume Marcé, perquè ha acabat en mans d’un col·leccionista privat.  Quina llàstima deixar perdre aquesta oportunitat!!!

Per acabar… Molts dels que esteu aquí, us recordeu d’ell, hi vau parlar, el vau escoltar, potser teniu una obra seva a casa (inclús amb la seva signatura i una dedicatòria)... Per això ens reunim aquí, en aquest acte de record, per tal d’evitar que s’esborri la seva memòria amb el pas del temps (conscientment o inconscientment).

Per molts anys Cañas i… fins l’any vinent!!!

La Ramona

Vaig conèixer a la Ramona Macipe en els darrers 15 anys abans de la seva mort el desembre del 1996.

Si hi havia una cosa que em cridava l’atenció era la seva senzillesa amb tot el que l’envoltava. Quan jo els visitava a la seva casa de Sarrià per passar a màquina (en net) els seus manuscrits, ella se n’alegrava perquè això volia dir que aquell dia dinaríem fora i, després, aniríem a donar un tomb.

De vegades anàvem per la carretera de la Rabassada fins arribar a Sant Cugat, tot i que el que més li agradava era baixar al port de Barcelona perquè li recordava que el seu pare solia anar a pescar a l’escullera. Tant per un com per l’altre, aquestes passejades servien per a carregar les piles després d’estar tancats massa dies a casa.

Tinc molts records entranyables de la Ramona, però el més emotiu és el que ella feia sempre abans d’esmorzar: anava a la cuina, agafava pa sec, l’esmicolava, sortia a la terrassa, el posava en un recipient damunt d’un faristol que li havia havia adaptat el Cañas i finalment, l’omplia d’aigua. Al cap d’una estona començaven a venir ocells i, tot fent una rotllana, s’anaven cruspint els bocinets de pa remullat. Llavors amb el seu somriure alegre i sincer em deia:

• Ho veus Joan? Estan ballant una sardana!!!

Un dia vaig portar un projector de diapositives i una pantalla per poder visionar la col·lecció de les pintures d’en Cañas de la seva etapa mexicana… Es tracta de més de tres-centes obres i era el primer cop que les podien veure tots dos plegats. Ara penso que és una llàstima no haver pogut gravar les seves reaccions!!!

Sabeu què és veure una pintura i al mateix temps que tots dos l’anessin comentant?

En aquell moment vaig poder comprovar el que ell em va dir un dia:

• “La Ramona és qui fa la crítica més punyent de la meva obra…”

De vegades es diu que “darrera un gran artista, sempre hi ha una musa que l’inspira”. Crec que en el seu cas és veritat, inclús a vegades penso que, si no s’haguessin conegut, ell no hauria tingut una font d’inspiració tan senzilla, alegre, discreta, sincera, generosa i honesta com ho va ser la Ramona per en Josep.

Gràcies Ramona, et recordem en el teu centenari i per sempre més…

Joan Jané i Figueres

cementiri de Banyeres / 22-V-2022