Àgora errant a Sitges

L'associació socio-cultural Locomotora 21 va organitzar el dissabte 4 de juny la tercera Àgora Errant, un espai de comunicació i de reflexió pública a l'entorn de situacions i problemes que afecten el nostre benestar emocional, social i relacional.

Àgora Errant a cada trobada es planteja aspectes que ens afecten a tots i totes, i allà, al carrer o a les places, escoltant i compartint l'expressió de les emocions, del dolor, del desacord intenten arribar a aprofundir-hi. Es planteja un tema, anunciat ja amb antelació, i els assistents van expressant les seves opinions o sentiments a mesura que sorgeixen. No és una xerrada d'un o uns ponents amb col·loqui al final, tota la sessió és un col·loqui permanent.

En aquests cas el tema triat va ser el dels drets de la Gent Gran, uns drets pensats per facilitar la vida d'aquestes persones, i que quan s'incompleixen o es posen en precari, el que es fa és complicar la vida i erosionar l'esperança vers el futur, més o menys llarg, que tenen per davant. En el col·loqui hi van participar activament iai@flautes Garraf i Dret a Morir Dignament aportant punts de vista, concrecions i elements d'esperança a l'intercanvi d'opinions.

Quan som grans? Hi ha una edat estadística a l’entorn dels 70 anys que lliga la consideració de ser considerat gran al fet de la jubilació. Però això no vol dir ser realment gran. Una cosa és que se t’hi consideri, i una molt diferent sentir-te tu mateix com a gran. Podem pensar que un és gran quan ell mateix s’hi considera?

Es va poder evidenciar que la gent gran té problemes comuns a tothom quan els drets no es respecten suficientment, però la seva situació, lluny del món laboral, en situació de certes limitacions, de vegades una soledat no volguda... fan que siguin més vulnerables davant d’aquests incompliments. Així mateix hi ha també incompliments que afecten directament la gent gran i que ens porten a parlar del maltractament.

El maltractament vers la gent gran és una actitud arrelada a la nostra societat, encara que no ens agrada haver-ho d’acceptar. No cal arribar al maltractament físic, hi ha altres manifestacions que igualment suposen un tracte discriminatori, més per raó de la imatge que es té de la gent gran que no pas per les circumstàncies concretes de la persona a qui li donem el tracte. Però, per què es té aquesta manca de consideració vers la gent gran? Per què ja no són productius? Però tampoc els nens ho són i se’ls té molt més presents... No serà que la gent gran ja no és productiva ni ho serà i els nens són una inversió de futur?

De situacions de maltractament n’hi ha de diverses: físic, psicològic, per deixadesa, econòmic,... I en tots els casos s’ha de ser sensible perquè sovint la mateixa persona afectada intenta amagar-ho per por de quedar-se més sola. La soledat, el gran temor de la gent gran... Cal ser prudent abans d’assenyalar una situació de maltractament, però evitant sempre acabar sent-ne còmplice per manca de decisió.

Hi ha un dret que no ha esta indicat al paràgraf anterior i que va ser el que va ocupar més temps i atenció dels assistents: no respectar els seus drets socials, una actitud que malauradament diferents institucions han fet seva. L’administració i la banca comparteixen una mateixa “justificació” a l’hora d’allunyar les persones dels seus taulells: és pel bé de tots, el covid...

En el primer cas s’amaga que volen allunyar els administrats de l’administració, imposar el tallafocs de la informàtica: un distanciament de seguretat.

En el segon es vol imposar la telemàtica per ocultar que han tancat sucursals, que han acomiadat personal, que han retallat serveis per augmentar els seus beneficis, que ens fan fer part de la seva feina i ens cobren comissions. La banca juga una segona carta: els joves se’n surten bé, o millor, que els grans, de l’ús de les eines informàtiques; imposar el llenguatge i els recursos informàtics representa una discriminació vers la gent gran o que no els domina. Els grans ja van ser espremuts mitjançant hipoteques fa un quants anys, ara tenen menys potencial econòmic de futur i és preferible que no col·lapsin les finestretes ( si no és per signar una hipoteca inversa o una renta vitalícia, que els dona clars beneficis).

Aquesta manera d’actuar per part de les institucions genera, en molts casos, indefensió, pèrdua d’autoimatge, dependència, desubicació en la gent gran...

També les mancances sanitàries i, especialment, l’abandonament de moltes residències per part de l’admistració, van ser objecte de crítica per part dels assistents, amb molts exemples que fonamentaven les queixes. Quan la casa, que sempre ha estat un espai còmode, personal, es converteix en un entorn incòmode, la residència no ha de ser el recurs. Cal apostar obertament per l’ajuda a domicili, pel fiançament de les reformes imprescindibles per adequar l’entorn domèstic a les necessitat personals. I en darrer terme, sí, les residències, però humanitzades. Han de ser públiques, accessibles, ateses sanitàriament. El covid ha mostrat que anem per un camí equivocat: hi ha un 0,8% de persones grans (més de 70 anys) ateses a residències (4.566) i representen un 20% dels morts a Catalunya. Actualment les residències són una bona inversió especulativa perquè cada cop l’esperança de vida augmenta. No haurien de ser un servei públic en lloc d’un negoci privat?

Durant tot aquest recorregut col·loquial, els assistents van tractar dels drets referents a per on passar i com passar-hi durant la vida, però això no és suficient. Es va plantejar el dret a decidir on arribar i com arribar-hi: el dret a morir dignament. El tema de la mort, com a concepte, és molt personal, cada un se’l pren segons la seva actitud pvivencial, però com a procediment, cada persona ha de poder tenir el dret a configurar què vol i que no vol, concretar-ho per escrit, demanar que la seva voluntat sigui respectada. És important viure dignament però ho és també morir dignament, segons el propi criteri.

Aquesta Àgora Errant, és la tercera que es realitza i ben segur que seguiré atentament les informacions per poder compartir les properes amb la gent de Locomotora 21. L’Àgora més que donar respostes o certeses vol desvetllar inquietuds, interrogants. L’Àgora ens posa deures...