Avui parlem de l'aspecte físic!

Quan parlem de l'aspecte físic, ens referim a l’aparença o la imatge que projecta qualsevol persona, en relació a la seva càrrega genètica, a l'edat, a l'estil de vida i també per la seva indumentària, els tatuatges, el pentinat… .

Els éssers humans som extremadament sensibles a l'aparença física, pròpia o dels altres, l'aparença esdevé la manera d’assenyalar amb prejudicis la pertinença d'una persona a un determinat grup social, la seva salut i el seu estat d'ànim.

Malauradament i en alguns sectors encara prevalen els models atractius, amb cos esvelt dins dels cànons estipulats de bellesa. Poc a poc, van sorgint veus que volen acabar amb aquests prejudicis i patrons, que afirmen que esdevenen poc realistes i obsolets amb la majoria de la població.

També apareixen prejudicis lligats a les persones que tenen pírcings o tatuatges i els patrons de bellesa predominants massa arrelats, on una gran majoria tenen la necessitat d'imitar-los.

Cal tenir en consideració que la nostra imatge és la nostra carta de presentació davant la resta de gent i per aquest motiu és important que la cuidem i sobretot que ens cuidem. A la xarxa he trobat un estudi de la Universitat de Stanford que afirma que hi ha molta gent als Estats Units que perd la feina per culpa de l'aspecte físic. Els autors de l'estudi parlen d'injustícia social i consideren que darrere dels estàndards de la bellesa i l'aspecte físic s'amaguen actituds intolerants basades en els prejudicis entre persones.

Els educadors i educadores socials preocupats pel tema, hem observat que el que més busquen a Internet els adolescents pel que fa a salut són els temes relacionats amb l'aspecte físic. Si parlem de la importància de l’aspecte físic i el sexe en els mitjans de comunicació, trobarem que quan es tracta d’una dona el seu cos és el seu principal valor i que la qualitat del cos es valora en funció de si s’assembla més o menys al cànon de bellesa que els mateixos mitjans imposen o reflecteixen.

Amb els anys i el pas del temps canvia la importància que donem al nostre aspecte físic, malgrat això també hem observat un augment per l'obsessió pel físic i els trastorns alimentaris.

Tenir una bona aparença és un dels grans maldecaps dels adolescents, fins al punt que arriba a ser un perill greu i és que també l’aspecte físic esdevé el principal motiu d’assetjament. Les estadístiques entorn dels TCA són clares, el 94% de les persones que els viuen són dones d’entre 12 i 36 anys. Trobem també elements relacionats com la pressió estètica, el control corporal i la gordofòbia.

El nostre cos com a organisme és objectivable, mesurable i té uns límits molt precisos, el nostre esquema corporal, és a dir, la imatge subjectiva que tenim del nostre cos, depèn de factors com ara allò que fitem davant del mirall, l'estat anímic, les nostres idees i pensaments, aquelles coses que hem après, no podem obsessionar-nos per la nostra imatge.

La bellesa d'una persona va molt més enllà de l'atractiu físic, en les societats consumistes com la nostra, el cos s'ha convertit en el principal objecte de consum, i l'ideal d'un cos prim i musculat, en un reclam al què tothom ha d'aspirar.

Observem com els mitjans de comunicació ens bombardegen massa sovint amb imatges de persones perfectes i joves, que tenen un pes i unes mesures determinades. Adaptar-se a aquest patró de bellesa i de primesa suposa, sovint, uns sacrificis exagerats i un risc important per a la salut.

A Catalunya, malauradament a l’hora d’entrar d’accedir a una oferta de treball és important presentar un bon aspecte físic, ja que  s’acostuma a prejutjar a les persones abans de saber com són. La gent que va arreglada i ben vestida, té més possibilitats de trobar treball que la gent que va de qualsevol manera. Als Estats Units, alguns estudis recullen que hi ha un augment de la discriminació social, econòmica i laboral a causa de l’aspecte físic. També es recull que massa noies cauen en depressions com a conseqüència de no ser com les models de passarel·la.

Els educadors i educadores pensem que algú que porti  pírcings, tatuatges o rastes no ha d’identificar a una determinada persona i molts menys que el físic pugui condicionar les capacitats sòcio-laborals de ningú.

I és que cal tenir en consideració que la relació amb el nostre cos evoluciona amb els anys, a la pubertat es fan evidents els majors canvis físics i vitals. Massa sovint, els canvis físics no responen a l’estat maduratiu dels i les joves.

També cal saber que el nostre estat emocional influeix directament en el nostre aspecte físic. La llengua catalana defineix l’estereotip com  un conjunt d’idees que un grup o una societat obté a partir de les normes o dels patrons culturals prèviament establerts.

En castellà, el Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia Española (RAE) defineix estereotip com “una imagen o idea aceptada comúnmente por un grupo o sociedad con caràcter inmutable”.

Els estereotips esdevenen creences heretades que s’apliquen per descriure noves realitats sense tenir en compte les circumstàncies concretes del moment actual. Esdevenen una simplificació de la realitat que no ens permet veure la diversitat que hi ha al darrere de situacions molt diferents.

La Constitució Espanyola deixa ben clar, en el article 9, que als poders públics els correspon “promoure les condicions per a què la llibertat i la igualtat de l’individu” siguin “reals i efectives”. Massa treballadors reconeixen que en el món empresarial se’ls valora més per aspectes personals que per les seves capacitats professionals. S’evidencia un augment de la desigualtat d’oportunitats per motius com el gènere, l’edat o l’orientació sexual.

Segur que ens posem d’acord que el model de bellesa actual és perjudicial, el més perillós que hi ha hagut a la història, i està fent efecte en els infants, que presenten greus problemes per acceptar la realitat del seu cos.

L'aspecte físic no és el més important de l'atracció interpersonal passades unes dues hores ('Enamórate de ti'). Walter Riso va néixer a Itàlia (Nàpols) 1951. És Doctor en psicologia, especialista en Teràpia Cognitiva i Magister en Bioètica. Fa trenta anys treballa com a psicòleg clínic i formador de terapeutes.

Joan Rodríguez i Serra és educador social