Avui parlem de la SAP

...la SAP (síndrome d’alienació parental) representa el rebuig que els fills o filles senten cap a un dels seus progenitors arran d'un procés de separació, un sentiment induït, on un dels dos progenitors, que podem definir com alienador o alienadora manipula l’infant.

Com a pèrits quan participem en procediments judicials, els educadors i educadores socials podem observar que en els casos dels procediments judicials contenciosos, en processos de separació o divorci, els fills i filles adquireixen un paper molt rellevant.

Quan es fa una avaluació psicosocial podem observar que les vivències dels infants en relació a l’entorn del trencament dels progenitors són altament vulnerables. Massa sovint aquesta vulnerabilitat, apareix quan se senten objecte de les pressions emocionals a les quals es poden trobar sotmesos per part dels adults-referents.

Massa vegades som testimoni de com els menors acostumen a sentir-se responsables de la ruptura i també assumeixen la responsabilitat de les seves conseqüències, el que provoca riscos emocionals importants per a aquests infants. I és que la seva opinió sempre està condicionada d’una o altra manera pel conflicte en el qual es troben i per les pressions a les quals es puguin sentir sotmesos en tot aquest procediment.

Podem posar com a exemple el d’una mare que perd la custòdia del seu fill perquè l'havia posat en contra del seu pare; quan ens trobem en aquest cas podem parlar d’alienació parental. Si observem les dades, en el 95% dels casos les mares en són la causa, això s’explica perquè també són elles les que obtenen la custòdia en un gran nombre dels casos.

Cal tenir en consideració però, que els menors s’adapten a les circumstàncies en funció de la capacitat dels progenitors per preservar-los del conflicte. En aquest cas però les estratègies adoptades pels fills poden ser molt diferents.

Aquestes situacions apareixen principalment en el context de les disputes legals sobre la custòdia dels menors. Normalment apareix en un intent de fer una campanya on el  fill o filla, rebrà molts ímputs negatius cap a un dels seus progenitors sense cap justificació. És d’aquesta manera com l’infant percep un progenitor totalment bo i l’altre com a tot el contrari. Així esdevé un progenitor dolent que serà odiat i difamat, mentre que per altra banda hi ha un progenitor bo que serà estimat i idealitzat.

Tot el que hem comentat anteriorment es coneix com a síndrome d’alienació parental un trastorn que es manifesta per l’important rebuig que mostra un menor respecte al seu pare o la seva mare i, a vegades, la família extensa que hi està vinculada, en els casos de separació i divorci, sense que hi hagi negligència, maltractes o abús per part d’aquests que puguin explicar el comportament del nen o la nena.

Tot això porta a l’infant a no relacionar-se amb el seu pare o mare (generalment el que no té la custòdia), es refereixen fets que no han succeït o que han estat magnificats. A voltes podem observar que hi ha elements d’inducció d’un o més adults, generalment el pare-mare custodi, però de vegades també altres membres de la família extensa que es posicionen obertament al costat o a la contra.

Els educadors i educadores en la nostra intervenció, observem mostres de diversos comportaments que coincideixen i podem trobar en els pares i mares alienadors. Massa sovint hi apareixen interferències en el compliment de les visites dels seus fills i filles.

Com a mostra hem pogut constatar que, per exemple s’organitzen activitats molt atractives per als menors en el temps que aquests han d’estar amb l’altre.

També el fet d’impedir-los-hi el contacte telefònic i que acceptin els regals que aquest o la seva família els fan.

Reforçar positivament qualsevol queixa o negativa de l’infant a fer les visites per aconseguir impedir de fer-les.

També podem observar un menyspreu cap a l’altre i de qualsevol comentari positiu que l’infant faci respecte a aquell, parlar de l’altre progenitor esdevé un motiu suficient per generar sinergies negatives.

Presentar la nova parella com el seu pare o mare i negar al progenitor alienat l’accés a informació escolar o mèdica del seu fill o filla, prendre les decisions sense consultar-li.

Alguns professionals han coincidit a definir aquest fenomen com un rentat de cervell que provoca un major distanciament entre les parts i a voltes provoca en el nen o la nena un odi patològic cap al progenitor.

Les conseqüències pels infants d’aquesta forma de maltractament poden ser molt greus, fins al punt que afecten al desenvolupament psicològic del fill manipulat. Aquestes situacions provoquen un deteriorament greu de la imatge i consideració que posseeix l’infant del progenitor alineat, a voltes apareixen uns sentiments i pensaments d’infravaloració i menyspreu.

A tall de conclusions, la SAP (síndrome d’alienació parental) representa el rebuig que els fills senten cap a un dels seus progenitors arran d'un procés de separació, un sentiment induït, on un dels dos progenitors que podem definir com alienador o alienadora manipula al fill o filla.

També cal explicar que de SAP existeixen tres graus, un de lleu, un de moderat i un de greu.

Hem trobat els inicis del concepte de SAP a l’any 1985 i als EUA, quan el psiquiatre Richard Gardner parla d’una sèrie de conductes en infants que rebutjaven algun dels seus pares. EL psiquiatre afirma que el desig del pare alienador és eliminar l'altre progenitor de la vida del seu fill o filla. Gardner en els seus estudis va trobar casos molts greus, on els menors arriben a inventar suposats abusos sexuals.

Si fem una ullada als models d’educació tradicionals aquests prioritzaven l’ús de càstigs, no necessàriament físics, per incentivar que els fills tinguessin determinades conductes positives i eliminessin les negatives en funció del que els pares consideraven millor.

A l’actualitat, per sort, s’utilitzen una altra sèrie de recursos, s’escolta més les necessitats primàries dels petits i no tant les dels pares. Es deixa un espai més gran a les emocions i a les normes de convivència sense caure en la barreja de rols i la permissivitat.

Cal dir que l’educació en positiu obté grans beneficis i elimina factors de por o d’inhibició emocional com observàvem en l’educació basada en càstig. Els pares i mares són els principals responsables de l’educació dels fills en el seu procés d’aprenentatge i han d’ensenyar-los a conviure d’una manera sana amb els altres, donant-los amor, protecció, tenint-ne cura, i també establint normes i límits.

Cal donar més importància a les coses que fem bé, en lloc de retreure el que es fa malament, reflexionar-hi junts, parlar-ne i mostrar el que és millor en cas de fer-ho diferent, aquestes esdevenen les eines més eficaces per resoldre moltes situacions des del positivisme.

Els educadors i educadores socials observem que el procés d’educació en família acaba marcat pels càstigs i els crits com a principal eina per a modificar comportaments inadequats. No fem altra cosa que molts pares i mares es trobin, amb impotència, abocats a episodis successius d’imposició de l’autoritat.

Creiem doncs que existeix un altre model de socialització més efectiu que anomenem el de la parentalitat positiva, el càstig s’ha demostrat que no és eficaç, transmet que amor i violència poden anar de la mà. Cal considerar que prendre aquest camí requereix més esforç, temps i dedicació, però els resultats són més positius per als propis infants, per a la família i per al conjunt de la societat. Observem com s’afavoreix l’autoestima, l’autonomia, el respecte als altres i la gestió de les emocions.

S’ha de motivar als infants a fer-se preguntes i ajudar-los perquè siguin capaços de trobar respostes. “Ensenyar a nens i nenes a comptar és bo, però ensenyar el que realment compta és millor”. Bob Talbert Talbert va néixer a Spartanburg (Estats Units) el 1936 i va morir a Royal Oak, Michigan (Estats Units) el 1999. Talbert va arribar a ser una personalitat a Detroit, on publicava les seves columnes amb reflexions i entrevistes amb polítics, músics i personatges notables de la ciutat.

Joan Rodríguez i Serra és educador social.