Freddie, Elton i Elvis: crònica de com la música salva el cinema

En els darrers anys s’han estrenat diverses pel·lícules dedicades a grans artistes de la música pop-rock. El gran èxit el va assolir el 2018 Bohemian Rhapsody, dedicada a la vida i miracles del grup Queen, amb Freddie Mercury com a personatge central; després es va estrenar Rocketman (2019) que explicava els inicis de la carrera d’Elton John; i aquests dies es pot veure als cinemes Elvis (2022) que ens parla del “rei del rock”. El llistat de títols no és, ni de bon troç, exhaustiu, ja que són molts més els artistes han gaudit del seu biopic cinematogràfic, començant per Mozart (1984) i seguint per Charlie Parker (1988), Jerry Lee Lewis (1989), Tina Turner (1993), Ray Charles (2004), Johnny Cash (2005), Bob Dylan (2007), The Beach Boys (2014), James Brown (2014), Whitney Houston (2018) o Aretha Franklin (2021).

El cas és que, si a un li agrada la música, amb aquestes pel·lícules s’ho pot passar prou bé, però cada cop que se n’estrena una de nova s’imposa una certesa: Bohemian Rhapsody va deixar el llistó molt alt. El plantejament de cadascuna d’elles és diferent, és clar, però unes l’encerten més que d’altres. En el cas de Rocketman, la trama se centra en els problemes que l’èxit provoca en el personatge i com aquest es recupera de la seva addicció a les drogues. La cinta intenta que l’espectador empatitzi amb els problemes del cantant però, la veritat, quan simplement es tracta de veure com un milionari decideix drogar-se per evadir-se d’una infantesa difícil… la història cansa una mica. Sort que hi ha diverses cançons d’Elton John que apareixen per acompanyar la festa, que si no, als 30 minuts el cinema hagués quedat buit. En el cas de la pel·lícula dedicada a Elvis la cosa empitjora: s’intenta fer un relat cronològic de la vida artística del personatge, però hi ha molts moments en què la cosa no avança i no han estat capaços ni de salvar-ho amb la música. S’ha d’esperar més d’hora i mitja per veure un Elvis en acció, en una recreació d’aquella mítica actuació televisiva en què va aparèixer vestit de cuir negre. Pero la cosa acaba aquí: els fragments musicals que surten a la pel·lícula són tant breus i tant escapçats que no permeten agafar ritme (ritme cinematogràfic, s’entén). Potser la millor escena és quan prepara el show de l’Hotel Internacional, a Las Vegas: una escena que no deu durar més de dos minuts. Jo esperava sortir del cinema cantant cançons d’Elvis o movent les cames… i no. Dues hores i mitja de biografia centrada en els problemes més depriments de la seva carrera et deixen sense ganes de rock & roll.

El gran èxit de Bohemian Rhapsody va ser fer parlar la música, deixar que fos ella la que portés el ritme de la pel·lícula. Aquells vint minuts finals amb música i només música han estat elogiats per tothom. Va ser una aposta que va sortir bé, mentre que en les altres pel·lícules sembla que els ha fet por avorrir el públic amb massa música. I s’han equivocat. Quan es fa un documental, com el cas de This is it (2009), que parla del darrer espectacle que havia d’estrenar Michael Jackson, sembla que quedi justificat que els temes musicals es presentin complerts, però en canvi quan es fa una pel·lícula de ficció, sembla que posar temes musicals de més de dos minuts cansarà el públic. I s’equivoquen. La música és la que salva la pel·lícula.