Serrat, per damunt dels naufragis

"He vingut a acomiadar-me de Tarragona i de vostès (...). Però malgrat ser el meu concert de comiat a Tarragona, no és el meu últim concert. Com a mínim, això espero. En el cas, no desitjat, que el concert no arribés al seu final, sempre podran presumir: "Jo vaig ser-hi. El vaig veure caure!!!". Així que, en previsió, guardin vostès les entrades. No els retornaran els diners, però podran certificar la seva presència en el magne esdeveniment".

Amb aquest to irònic Joan Manuel Serrat va saludar els espectadors poc després d'iniciar l'actuació tarragonina d'El vicio de cantar. Fotent-se de l'envelliment. Del seu propi envelliment.

"La vellesa és un naufragi", va deixar escrit el general De Gaulle a les seves Memòries de guerra. I aquest naufragi cadascú se'l pren com vol o com pot. El cantant del carrer Poeta Cabanyes del Poble Sec ho entoma de la més feliç de les maneres. Rient-se’n i connectant amb el públic per la via del sincerament.

Un parell de cançons més tard, assegut en una cadira, van continuar les confidències: "Em fan mal els genolls. I altres coses que no puc dir". Això li va donar peu per explicar que els humans envellim, però els personatges no. Tampoc els que ha creat en les seves cançons mai envelliran, va dir. Quina sort que tenen. El cantant ja tenia totalment ficat el públic a la butxaca.

La resta de l'excelsa nit la van produir cançons de sempre, readaptades. La seva veu escalfant-se, millorant tot el recital, i escalfant el públic del Tarraco Arena.

Reclamant el dret a què les cançons transmetin emocions. Emocionant-se, ell mateix, en introduir Nanas de la cebolla i recordant Miguel Hernández, a la presó d'Alacant, mentre la seva dona, en la misèria, li contava per carta que només tenia pa i cebes per alimentar el seu fill.
Vellesa reivindicativa la del Serrat, que introduïa guinyades d'ull sense parar. "La professió de la meva mare figurava com a "sus labores", que vol dir treballar com una bèstia".

Encenent el públic amb Para la libertad.

Declarant que ha vist el Francolí sense aigua i, a continuació, cantant Pare "digueu-me què li han fet al riu que ja no canta".

Afegint al fons de l’escenari imatges d'homes d'Ucraïna acomiadant els seus fills, la mà d'un damunt la mà de l'altre a través del vidre d'una finestreta de tren.

I per acabar, la reivindicació, davant de tant desastre, de l'estimació. Paraules d'amor, cantada a moltíssimes veus: l’estrofa ell, la tornada el públic.

Si voleu, un Serrat més envellit que abans, quin remei, però tant o més humà que sempre.