No n'hi ha dos sense tres

No hi ha dos sense tres, diuen i repeteixen.

I segurament ni tres sense quatre i així anar fent.

Però sembla que aquest estiu és prolífic en la desaparició (o fugida, tampoc ho tenim clar) d’algunes mascotes.

Vàrem conèixer la pèrdua de la Ninfa Perlada, després va venir la de la gata atigrada i ara, tot i que sembla que s’ha perdut i es reclama a Vilafranca, d’una galga atigrada. El llebrers (galgos en el 25 %) poden fer molt quilòmetres en una jornada i amb una gran velocitat, per tant no seria estrany que ja campés pels voltants de la nostra ciutat. Potser seguint la riera ha vingut a buscar el mar per poder-se banyar, remullar i ja ben fresqueta retornarà després cap el barri de muntanya. És un dir per no perdre l’esperança de que la “galga“ es retrobi amb els seus tutors i visquin junts els moments d’alegria i felicitat que porta tot retorn a la casa del pare.

Si Vilafranca ens deixa cadires -foto setmana passada- potser també ens envia -és un dir- gossos perduts. La qüestió és que corri el cartell demanant ajuda per trobar a la pobra gossa.

L’estiu deu ser temps de descontrol per part de les mascotes paral·lelament a aquest cartell n’hem vist d’altres, com que eren de gats i aquest ja han tingut representació aquí els hem obviat, amb mal de cor això sí.

Caldria evitar pèrdues ja que genera un malestar important i un patiment tan innecessari com notable, però noi, sembla que no hi ha manera i un dia sí i l’altre també algunes mascotes es despisten i feina rai!

Ara és un llebrer femella (galga en el 25%).

I donat que el seu nom prové d’aquell gos que caça llebres i potser donada la invasió de conills i llebres que hi ha a algunes zones de Catalunya ha decidit apuntar-se a algun escamot de caça i tornarà quan hagin fet la seva feina.

El llebrer és un gos molt estilitzat, amb força i amb capacitat d’agafar velocitat amb rapidesa.

I nosaltres a la vila en tenim un exemple en l’Escut de la Geltrú, inventat pels restauradors del castell, que hi van posar un llebrer i dues flors de Lis que era sembla, sembla diem, l’escut de la nissaga Geltrú.

Sigui com sigui és un gos que ja hem fet nostre i fins i tot li han dedicat un conte. I al final de la barana que baixa de la porta del castell hi trobem un llebrer. Diuen que si l’acarones pot fer complir algun desig.

Tot això són romanços. Ara però el que cal és trobar la femella vilafranquina.

Atents a les característiques, porta jersei verd. Sí, sí llegeixen bé, jersei. De pantalons sembla que encara no en porta.

I sobretot no cridin si se la troben, diu que s‘espanta molt i no és qüestió d’anar espantant a la bestiola i que s’acabi estressant...

Però ens corprèn això de que “té molta por”. A veure si som capaços de mantenir les mascotes amb tranquil·litat i sense manifestar cap mena d’expressió de domini que la pugui atemorir.

En fi ja ho saben a la recerca de la “galga” del jersei verd.

“A la recerca de la galga del jersei verd” sembla un títol d’aquestes novel·les  intranscendents però divertides.

Però no, és la crida d’uns tutors que pateixen per ella.

Poca conya amb el tema.