Sobre la mort de la reina d’Anglaterra...

La reina Elisabet II ha mort aquest dijous als 96 anys. Així ho ha anunciat el palau de Buckingham en un comunicat.

"La reina ha mort pacíficament a Balmoral aquesta tarda. El rei i la reina consort romandran a Balmoral aquesta nit i tornaran a Londres demà", diu el missatge.

Troben morta a casa seva una dona d'uns 70 anys que vivia sola a Manresa.

La víctima, que no presenta signes externs de violència, ha estat traslladada aquest diumenge al matí al tanatori forense, on se li practicarà l'autòpsia.

Maria Carme, que feia uns mesos que era viuda, era mare d'una filla amb qui, segons els veïns, no tenia gaire relació, i tenia dos fillastres del seu difunt marit, amb els quals tampoc no es veia. Era operada del maluc i tenia algunes dificultats per caminar, però encara sortia sovint, «a passejar el gos, o a comprar a la fruiteria de davant», explicava ahir Isabel Crusellas, que viu al pis de sota. Tanmateix, ara feia dies que ningú no en sabia res, i fins i tot «vaig trucar als hospitals pensant que no l'haguessin ingressada», apuntava la veïna que ahir va alertar els Bombers, i que prefereix no identificar-se.

Dos titulars per a dues dones...

I és que per la nostra societat la mort ha perdut presència i visió quotidiana. No se’n vol ni parlar, ni sentir-ne parlar. La majoria de les persones fan veure que no existeix i si una cosa podem afirmar sense cap mena de dubte és que tots i totes morirem.

El que si que hi ha són diferencies a l’hora de parlar de la mort d’una persona pública, coneguda, amb l’altra, anònima, com aquesta veïna de Manresa. Certament cap de nosaltres li pot treure mèrit a la vida i obra de la reina d’Anglaterra, pel que ha suposat per la història i pel que ha representat per la majoria del poble anglosaxó.

La realitat demogràfica actual continua sent que les dones viuen més anys que els homes, malgrat que podem observar que les dones pateixen més malalties que en limiten la seva autonomia i necessiten més suport per poder fer les activitats de la vida diària.

Podem parlar doncs que les dones viuen més temps i que en els seus darrers anys de vida  tenen menys autonomia...

Moltes dones no tenen cap jubilació i només disposen de la pensió de viudetat. Malgrat una majoria tenen l’habitatge de propietat, algunes segueixen vivint de lloguer.

Per a la majoria de dones els seus fills no viuen a la mateixa localitat, la qual cosa augmenta la sensació de solitud.

La pobresa, porta implícita algunes qüestions com per exemple que són persones que viuen amb una renda inferior al 60% de la mitjana de la renda nacional.

I la carència material, parlem d’ aquelles persones que no poden permetre’s el consum de carn, pollastre o peix com a mínim cada dos dies. Tenen dificultats en el manteniment de l’habitatge i tenen problemes per fer front a les factures dels subministraments d’aigua, llum, calefacció i telèfon.

I les persones amb les que conviuen a casa col·laboren poc o tenen un sou precari per ajudar al manteniment de l’habitatge.

Moltes persones grans i concretament quan parlem de les dones, tenen un baix nivell d’ingressos, en ocasions es veuen abocades a decidir entre comprar determinats aliments, necessaris per tenir una alimentació saludable i equilibrada, o bé pagar les factures dels subministraments.

La vellesa té moltes cares i es pot viure des de mirades familiars, socials, econòmiques molt diverses, una d’aquestes és la pobresa. Cada vegada escoltem o llegim notícies que en el nostre entorn es donen i que estan relacionades a la pressió immobiliària, a la pobresa energètica, a la solitud o a la manca de recursos i de lligams familiars.

Aquesta realitat no només afecta les persones grans, l'1% més ric del planeta posseeix tanta riquesa com el 99% restant. La desigualtat entre els més rics i els més pobres segueix en augment. A l’esta espanyol el 10% més ric cobra una mitjana de vuit vegades més que el 50% més pobre.

Cada dia observem enormes desigualtats en diversos àmbits com la renda, a l'accés a serveis socials bàsics, en els recursos productius, entre grups ètnics, entre homes o dones i entre zones geogràfiques.

Segons les dades de l'OCDE, les desigualtats més evidents s’observen en els joves i les dones. El 40% dels joves no té un lloc de treball, amb la meitat dels contractes temporals en els menors de 30 anys. Existeix una gran desigualtat de gènere, hi ha però un augment de dones que treballa però la resta cobren un 15% menys de mitjana que els homes.

A la pobresa que afecta la població femenina hi trobem diverses explicacions, les  dones tenen salaris i pensions més baixes. Si parlem de dades, observem que en el salari brut anual mitjà la diferència entre homes i dones ronda els set mil euros. I la desigualtat en les pensions mitjanes és més escandalosa, uns 1.200 euros el homes i uns 700 euros les dones.

Si consultem les dades a nivell mundial constatem que les desigualtats econòmiques i socials contribueixen a la mort d'almenys 21.000 persones al dia, una cada quatre segons de mitjana, per causes com la fam, la crisi climàtica, la violència de gènere o la manca d'accés a l'atenció sanitària, dades d’Intermón Oxfam.

Segons la mateixa ONG el poder adquisitiu en les llars més pobres s’ha reduït un 30% més que en les més riques per la inflació. La inflació a l’Estat s’ha enfilat fins el 10,2%, la població en risc de pobresa o exclusió social va augmentar fins al 27,8% durant el 2020, coincidint amb l’inici de la pandèmia.

Vull aprofitar aquest espai, per expressar el meu sentiment per a totes les dones anònimes que ens han deixat aquest 2022, en la soledat, en companyia o sense el reconeixement que es mereixien.

S’ha demostrat que les dones han aconseguit esdevenir millors líders i desenvolupen feines extres, com a conseqüència de les seves aptituds. Si les comparem amb els homes de la seva mateixa categoria, les dones cohesionen més els equips on treballen i fan avançar en igualtat, diversitat i inclusió. Cal avançar en polítiques d’ocupació que prioritzin les dones, també calen polítiques d’habitatge o de renda mínima.

«Fins que no van morir els meus pares no vaig tenir el valor de qüestionar-me qui era i com volia viure». Aina Font Torra, 1991 periodista.

Joan Rodríguez i Serra és educador social