Hip, hip, hip hurra!

Entonem emocionats la primera estrofa de l’himne de la relaiesa britànica uns dies després de la mort de la seva més emblemàtica reina i ha calgut doncs substituir la forma que durant setanta anys s’ha interpretat com God Save the Queen..

Tot plegat entre el funeral i una gran opereta amb disfresses incloses i tot ha resultat un espectacle.

Des de la fórmula inicial amb allò de que "El pont de Londres ha caigut" amb la que comuniquen a la primera ministra la mort de la reina i que posa en marxa l’operació Unicorn fins l’espectacle de veure el conegut (feia més de setanta anys que no es veia aquest espectacle) com a Rei d'Armes de la Jarretera que va llegir solemnement la proclamació de l’adhesió del rei i després del so de les fanfàrries “la primera i principal Proclamació”, i al final va demanar com sembla preceptiu “tres hurres per sa majestat el rei ”, al que la Guàrdia Reial va respondre amb hurres i aixecant les seves gorres de pell d'ós, fa pensar que el país capaç de estar al davant de les indústries de tecnologia a l’opereta i a la més rància tradició pel que al tractament els temes de la monarquia.

Aquesta aparentment contradicció entre modernitat i tradició dóna encara més rellevància al fet de que la majoria dels ciutadans de la Gran Bretanya se sentin commoguts per la pèrdua e la Reina i ho manifestin de manera clara amb l’assistència espontània i deixant rams flors davant dels palaus i al actes d’homenatge a la reina que es van succeint i encara es succeiran.

Es evident que les hagiografies exaltaran el paper de la monarquia anglesa, i en cantaran les excel·lències, però no s’oblidi que la monarquia britànica està tacada també pel record del colonialisme que en el cas d’Anglaterra és el paradigma de l’explotació i la crueltat, com totes les potències colonitzadores, eh, però per extensió l’anglès molt més.

Els fastos que hem vist i encara veurem demostra un arrelament de la monarquia que avui sembla indiscutible almenys pel que fa a l’adhesió a la reina Isabel II.

Però aquest “Viva el Rey” pintat a la paret d’un institut d’ensenyament de casa nostra és pràcticament testimonial i diguem també està feta de fa temps, abans de tota la polifonia funerària britànica.

Aquí encara que en molta menor mesura i menor entusiasme també la presència del rei o la reina aixeca controvèrsia i des d’aquells que el xiulen, l’escridassen, l’insulten, el menystenen fins els que senten devoció per la seva figura (pocs i nostàlgics) per això sorprèn encara més la pintada perquè la majoria de les vegades les pintades que pots trobar precisament són contra el rei i la monarquia.

No hi ha punt de comparació entre les dues monarquies perquè una és la representació d’una llarga tradició que s’ha anat perpetuant i assumint la democràcia de manera natural i esdevenir-ne per una qüestió d’equilibri i no intervenció gairebé la garantia.

Aquí ja ho veiem més aviat una distància entre indiferent i indignada. Un emèrit que pul·lula pel món dels seus parents àrabs i aquí a la Sarsuela intentant amb força dificultat arrelar noves formes i noves maneres, tot i així sembla que no acaben de quallar. Massa porqueria a l’entorn, masses cadàvers a l’armari, massa Villarejo, barbares reis, corines i tutti quanti...

No es que envegem la reialesa britànica, des d’un republicanisme pragmàtic, si que com a mínim l’espectacle ha sigut com retornar al món de les princeses de Disneyland, honors i cerimònies amb una litúrgia d’opereta, fervor popular (van haver d’advertir que no portessin més entrepans de melmelada) (potser una mica sorprenent tanmateix, almenys per nosaltres.

En fi, que hem tingut una setmana monàrquica, la reina Isabel II ja ha fet el darrer servei a la monarquia anglesa i explicant Anglaterra al món i el món, mirant-s’ho i fins i tot Putin ha enviat el condol. Unanimitats estranyes.

La reina és morta doncs: God Save the King!.