Adéu, pardaler!!!

"Vinc de Sant Camil, el Siscu ens acaba de deixar, ja descansa". Així colpeja la tarda el whatsapp de la Núria. Corro a la pila de llibres amuntegats i pel llom identifico 'D'engrunes la vida', els poemes del Francesc Surroca. El va dedicar amb una pregunta: "Mima, te'n recordes quan em deies pardaler?". No me'n recordava, però ara que ho dius...

El que sí que recordo és quan era a Palma vestit de caqui i ell m'enviava cassets que gravava, plens amb les cançons que adoràvem, perquè em fessin companyia.

L'ofici d'advocat, una regidoria a l'ajuntament i l'entrega a Iniciativa. 'La Petita Banda Primària', amb la que va actuar a La Cova del Drac.

Musicava poemes de diferents autors, els cantava i els acompanyava a la guitarra. La música i el compromís polític.

També al passeig de Gràcia, en aquella manifestació de ple agost per l'atemptat de la Rambla barcelonina, lamentant la poca gent que hi havia.

El llibre de poemes, l'any passat, presentat a la sala del Foment abarrotada. En aquelles pàgines hi va posar el record del pare afaitant-se els diumenges a la comuna de la galeria, somrient, mentre el petit Siscu se'l mirava.

També la recerca de l'amor, impossible, inacabable.

   Algú encara t’estima,
   alguna gent t’escolta.
   Hi ha encara qui et pensa,
   sempre hi ha algú que ho recorda.

Viure de petites llums
dins d’una foscor
esvaïdora.

Fa pocs anys ens vam trobar un diumenge, sota les palmeres de Ribes Roges. Anava amb un grup d'amigues. Em va agafar pel braç i em va estirar al redós d'un dels arbres. "Mima, tinc l'ELA". Ho va dir seriós però no tràgic. L'única para malsonant la vaig deixar anar jo.

Ni llavors ni després, mai l'he sentit queixar-se. Ni maleir ni lamentar. Al revés, guardant el dolor per a ell sol, sobreposant-se a la condemna i encara amb força per empènyer idees.

-Vilanova necessita un diari imprès. Sense aquest mitjà la població no s'intercomunica.
-Però si ja hi ha l'Eix Diari!
-Sí, però hi ha molta gent, sobretot els grans, que no arriben a internet.
-Però si ja no hi ha quioscos!
-És igual. La ciutat ho necessita.

Conscient de la derrota que és la vida, buscant omplir els buits dins l'ànima de les tavernes.

A les tertúlies del divendres no hi faltava mai. Primer al Foment, després al Willy (la cadira amb rodes i bateria), més tard al Ceferino (el respirador a estones, la veu que s'esforçava) i finalment a La Proa, que li queia al costat de casa (el respirador fix, la veu que es perdia i les paraules que li demanàvem repetir).

El tres d'octubre, un missatge:

-Colla. Jo ingressat als Camils. Una mica ELA i una mica de pneumònia. A disfrutar.
-Porta't bé amb les infermeres -bromeja l'Òscar.
-Us agraeixo les vostres mostres d'ànim.

Després, res més