Per fer tard, no cal córrer

Gairebé estic convençut que, si els hi demanava triar un mot principal -en els seus esquemes vitals- sortiria “ja”. Vull dir la immediatesa: la presa en aconseguir les coses. El no saber esperar. L’exigència urgent i desmesurada en obtenir-ho. Sentir molta impaciència… Neguitejar-se i/o frisar en no acceptar el principi fonamental que la paciència és la mare de la ciència.

Fent un joc de paraules, no m’estic referint a la ciència del pa. Em ve a pèl, però, per a certificar que el procés d’elaboració del pa és llarg. Requereix el seu temps, sense nervis. No hi ha un “timing” ràpid. Tot depèn del tipus que volem elaborar, d’una bona qualitat en la farina, de la massa-mare i del propi llevat, entre altres punts.

Tenim dos adagis castellans molt ajustats al tema en qüestió: “no se ganó Zamora en una hora / “las cosas de palacio van despacio”. Tothom n’entén el sentit, tot i que sovint perdem el nord. Cal donar temps al temps. Aprendre a valorar la cultura de l’esforç. No és bo que -sense cap esforç- la mainada obtingui el què vol, fent una rebequeria. “No per molt matinejar, amaneix més prest el dia”… Qui sap esperar i s’ho proposa, sol assolir allò que persegueix. A banda que “gruar-se” un repte fa que sigui molt més llaminer.

El pas històric dels anys sembla que ens acceleri. A hores d’ara, tot es vol al moment. Àdhuc, amb una certa mala lluna, ens tornem maleducats i recriminem la manera de fer de la gent pacífica. Perdem els estreps en qualsevol lloc on ens toca guardar cua mentre no ens atenen. Fins el punt de refrescar el rerefons d’una tesi fantàstica: “de paciència, quanta més se’n gasta, més se’n té”. En contraposició al diner: com més es malbarata, abans s’acaba irremeiablement. La praxi constant ens proveeix d’aquest gran tresor. Si no ens esforcem a experimentar-ho, difícilment ens en sortirem. Per contra, entestant-nos en l’immobilisme, fabricarem adults malhumorats, irrespectuosos i embolcallats pel mantell de la intolerància, l’ànsia i la basarda.

Tot i que l’exemple modern no passa pel model dels sants, cito la figura bíblica d’en Job. Fa uns 2 anys, en una sessió al Congrés dels diputats, un ponent el cità per a retreure -a un adversari- el que potser no era altra cosa que un bri de zel ponderat. Reflexionem-hi!