Un pacte que no ha sorprès a ningú

Aquest dilluns es feia públic l'acord entre el govern municipal i el PSC per aprovar els pressupostos de 2023. Pel moment només coneixem declaracions per part del grup socialista, però no s'ha fet públic ni el contingut de l'acord, ni les mesures concretes. De fet, revisant la darrera versió dels pressupostos que ha facilitat el govern no hem trobat grans canvis, excepte una nova partida per reforçar el servei de recollida de residus. Un reforç que ja havia anunciat el govern dies abans de l'anunci del pacte. En definitiva, tot indica que el pacte respon a una clau electoral més que a un acord pressupostari.

 

Qualsevol que hagi seguit els titulars de la premsa local en aquest mandat ha pogut veure una lluita aferrissada entre el PSC i el govern d'ERC i Junts (abans també amb la CUP), que sobre el paper els col·locava com enemics irreconciliables. La realitat és que tot plegat no deixa de ser un joc d'ombres. Govern municipal i PSC han compartit tot aquest temps una mateixa visió sobre els temes que modelen el futur d'una ciutat, com són l'urbanisme, el model comercial, la política econòmica, la política d'habitatge i el model de gestió dels serveis públics municipals.

 

Fa dues setmanes s'inaugurava un centre comercial, un projecte del PSC i CiU, que ERC ha acabat fent seu, fins al punt d'oblidar que va posar una sèrie de condicions per donar-hi suport. Política marxista de primer nivell, però la d'en Groucho: aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc uns altres. De la mateixa manera, han compartit des de sempre una posició comuna sobre l'Eixample Nord, el gran projecte urbanístic i catifa vermella per a l'especulació immobiliària. Han compartit també una política d'habitatge que consisteix a deixar fer a les promocions privades, sense cap mena de contrapès públic, ja sigui en forma de promocions d'habitatge de protecció oficial, ja sigui en forma d'obligar a destinar un percentatge de les promocions privades a l'habitatge públic. Han compartit també la normativa d'habitatges d'ús turístic que permet un creixement d'aquests en més d'un 100%. Han compartit també el model de gestió que consisteix a pagar a multinacionals de l'IBEX35 per prestar serveis essencials per a la ciutat.

 

Han compartit tant, que ara un acord sobre els pressupostos no sorprèn a ningú. No sorprèn, perquè continua amb la dinàmica electoralista d'anunciar grans inversions a uns mesos de les eleccions. Unes inversions que deixen clar que les prioritats dels partits de "govern" no van en paral·lel a les de la ciutadania. Qui ha demanat una nova caserna de la policia local de 6,5 milions? És evident que l'actual es troba en unes condicions deplorables, però fa mala espina que durant tants anys no es faci res al respecte, i que sempre que arriben les eleccions es prometi una nova caserna que serà l'enveja de les policies locals de Catalunya. A qualsevol li venen al cap els grans projectes que han endeutat fins a l'extrem la ciutat (Neàpolis, Auditori, etc.). Nous equipaments pensats com a cops d'efecte, sense un projecte seriós. Nous edificis, dels quals no es comença a treure tot el profit fins que no passa una dècada. Aquest també és el cas de la proposta de nova caserna, per la qual encara no s'ha escrit ni una línia de projecte. A més, allunyar la nova caserna als afores de la ciutat contradiu l'esperit del qual ha de ser la Policia Local, és a dir, un servei de proximitat.

 

A SOM VNG no estem en contra de l'endeutament, si aquest serveix per millorar els nostres serveis públic i la vida de la gent. Fer un edifici faraònic a les afores no és el cas. Fer-ho per recuperar la gestió directa de la recollida d'escombraries, amb un servei reforçat en personal i maquinària, sí que té un impacte positiu immediat, i comportaria un estalvi important en els següents anys. Endeutar-se per construir habitatge públic amb un lloguer assequible, o amb contractes de cessió d'ús, sí que ho seria. També ho seria fer-ho per rehabilitar l'actual estació de bombers (que quedarà buida en un futur) per posar-hi serveis públics per a la gent gran i per al jovent. Fer-ho per equipar amb serveis públics els barris on no hi ha cap o gairebé cap servei públic, també ho seria. O fer-ho per implementar comunitats energètiques locals i instal·lar plaques solars i calderes de biomassa als equipaments municipals, per avançar en l'autosubministrament i la sostenibilitat energètica. Però les prioritats dels partits de "govern", que aprovaran els pressupostos de 2023, no són els de la gent.

 

A Vilanova i la Geltrú, com en tants altres municipis, existeix una mena de consens que ha dominat la política municipal en les darreres dècades. Un consens que és una barreja entre el clàssic "laissez faire" (deixar fer) liberal i un intervencionisme favorable a les iniciatives de grans empreses i promotores. Un consens que continua pensant la dinamització de la ciutat i la millora de la vida de la gent, lligades a un creixement urbanístic i demogràfic que és insostenible i utòpic (per no dir distòpic). Un projecte que ens vol convertir en una ciutat dormitori, en la qual només s'hi va a dormir, passejar i comprar. Una ciutat en què no s'hi viu, ni s'hi treballa, ni s'hi fa un projecte de vida, ni una comunitat. Una ciutat grisa.

 

Juanma Rodríguez
Portaveu de SOM VNG