La vergonya d’una pretesa normalitat

Ja han passat gairebé dues setmanes des que es va conèixer una notícia aberrant: l'arxiu -per part de la Fiscalia- de les diligències sobre els esdeveniments esgarrifosos de la tanca de Melilla (el 24 de  juny de 2022). M'indigna que el govern tingui la santa barra de passar full a uns fets que clamen al cel. Tothom va veure imatges televisives que clamen al cel. No prenen cap mesura de càstig exemplar envers ningú? Voler-nos-ho fer empassar tot plegat com a normal o indiferent no parla gens bé del tarannà dels nostres polítics. Ni un sol mitjà de comunicació té l’agosarament de demanar explicacions? 

Textualment, van dir que “no apreciaven indicis de delicte en l'actuació de les forces de seguretat”. El resultat final, però, foren 23  persones mortes i 470 més expulsades -“devolucions en calent”-  amb la decisió necessària. Mentrestant, dijous passat, Fernando Grande Marlaska (ministre responsable dels temes d’Interior) sortia a fer-se una foto, pretenent donar-nos lliçons de moralitat. En concret, demanava “extremar actuacions contra la violència masclista”, tot anunciant mesures repressives per a minvar els feminicidis.  

Contrastant ambdues temàtiques, em pregunto si ell mateix es veu amb l'autoritat moral suficient per a voler donar lliçons de moralitat a  la població. Menys xerrar i més eficiència a l'hora d'actuar! Més clar, l'aigua! O, fins i tot, major celeritat a l’hora de renunciar al càrrec! 

Per extensió, la culpabilitat la faig extensiva al seu superior immediat: el president Sánchez, entestat a mantenir determinats càrrecs del seu equip que grinyolen constantment. Tots en coneixem els noms. Ja diu l'adagi, que “al malfeiner cap eina no li va bé”. 

Posar-se una bena als ulls o ignorar i tapar la dura realitat frega el surrealisme. Palesa covardia i una absoluta manca d'ètica. No puc  veure-ho d'altra manera. De fa massa temps, és habitual que una  majoria de la ciutadania perdi la confiança en la justícia i en els polítics. Als dos exemples d’avui, hi podem afegir, entre d'altres, el cas del finançament irregular de diferents partits. També la corruptela habitual i l’esperpent associat a la figura del rei emèrit... Conviure encara amb figures jurídiques tan absurdes i desfasades com la immunitat parlamentària o la prescripció de delictes em rebenta i repugna. El normal ha de passar per recuperar un mínim de credibilitat, ètica, coherència i lleis amb cara i ulls. El demés és fum.