Avui parlem de la síndrome de la pudor de peix

Aquest desordre metabòlic de tipus genètic fa que no funcioni el mecanisme enzimàtic que ha d’eliminar la trimetilamina, derivat de la degradació bacteriana prèvia d’aminoàcids com la colina. Aquesta es produeix a l’intestí per acció dels bacteris, quan digerim determinats aliments, com el peix, llenties o ou. Això provoca una excessiva excreció en l’orina, la suor i l’alè d’un compost volàtil, la trimetilamina (TMA).

El diagnòstic és genètic, i normalment ja es detecta durant la infantesa. Apareix quan els infants comencen amb l’alimentació complementària, i sobretot quan introdueixen el peix, els pares i mares s'adonen que els cabells, la pell, l’orina o la femta fan una forta pudor de peix, comenta la pediatra. Es detecta des que són ben petits, però dura tota la vida. Segons l'especialista, malgrat que no hi ha cura o tractament, hi ha diferents graus. Hi ha persones que només eliminant certs aliments de la dieta ja eliminen la pudor, mentre que en d’altres costa més de controlar.

Cal treballar en la dieta i eliminar els aliments que provoquen el problema a banda de la descontaminació intestinal amb l’ús d’antibiòtics. S’han d’eliminar els bacteris que descomponen en trimetilamina.

Altres causes de la síndrome de la pudor de peix són conseqüència de l’acció de determinats fàrmacs que provoquen un dèficit de carnitina, que fa que no es processin els àcids grassos de cadena llarga per convertir-los en energia.

S’ha treballat un tractament on s’ha d’aplicar un sèrum i una loció després de la dutxa, que pot reforçar-se amb una aigua de colònia tants cops com es consideri necessari. Aquest ha estat creat entre l'Hospital Sant Joan de Déu i l’empresa Eurofragance amb unes fragàncies en diferents formats amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels pacients.

S’ha començat a desenvolupar en infants amb problemes psicològics que els ha provocat un aïllament social, ansietat i fins i tot depressió.

Segons els experts, la malaltia és metabòlica, a vegades genètica o secundària al fetge o el ronyó, i va ser descrita per primera vegada en 1970. Des de llavors, s’han diagnosticat 200 casos, pot afectar de diferent manera segons l’origen de la població, per exemple a l’Equador i a Guinea Nova Papua, tenen un major índex d’aquesta afecció.

Els especialistes descriuen que l’olor és conseqüència de l’oxidació hepàtica de la trimetilamina, una amina volàtil que desprèn una forta olor de peix en l’orina, la suor, l’alè i les secrecions vaginals, i l’origen de les quals és alimentari, a partir de la degradació bacteriana en l’intestí d’aliments rics en vitamina pujol (vitamina que se sintetitza en el fetge i juga un paper important en el metabolisme dels greixos i en la transmissió d’impulsos nerviosos), com ara peixos d’aigua salada, rovell d’ou, llegums, faves de soja o pèsols.

Trimetilaminuria o malaltia TMAU també coneguda com a síndrome de l'olor de peix és una malaltia genètica rara. Com el seu nom indica, l'alè, la suor, els fluids reproductius i l'orina d'una persona amb aquest trastorn fan olor a peix podrit.

Els símptomes d'aquest trastorn genètic es poden detectar molt aviat després de néixer i les persones que pateixen aquest trastorn s'enfronten a reptes socials i psicològics com la depressió. Els darrers estudis destaquen que les dones estan més afectades per aquesta malaltia genètica que els homes.

A causa de l'excés de proteïnes en la dieta o un augment de bacteris que normalment produeixen trimetilamina al tracte gastrointestinal, també es poden produir altres causes d'olor corporal; casos de malaltia hepàtica, malaltia renal, mala higiene, gingivitis i halitosi de transmissió sanguínia. Les proves de diagnòstic es realitzen en laboratoris especialitzats per ajudar a diferenciar la trimetilaminuria d'altres causes d'olor corporal.

Apareixen símptomes de la síndrome de l'olor de peix a l'inici de la menstruació, en un nombre reduït de nadons prematurs i en dones sanes.

El tractament de la síndrome de l'olor de peix, inclou certes restriccions dietètiques, l'ús de locions àcides i sabons per eliminar la trimetilamina secretada a la pell, l'ús de carbó activat i clorofil·la de coure, certs antibiòtics, laxants i suplements de riboflavina.

Aquest trastorn genètic no té símptomes específics, les persones amb aquesta síndrome semblen sanes com altres persones normals. La mala olor és l'única manera coneguda de detectar si teniu aquesta malaltia. El seu símptoma principal és una forta olor semblant a peix. El cos allibera l'excés de trimetilaminuria per la respiració, a través de la suor, a través de l'orina i mitjançant els fluids reproductors.

Hi ha persones que sempre poden patir una olor forta o una olor més lleugera que pot variar en intensitat. Alguns factors, com la sudoració, poden augmentar l'olor. La gent pot notar que l'olor empitjora amb l'exercici o l'estrès.

La trimetilaminuria sembla ser més freqüent en dones que en homes. Tot i que encara no hi ha una raó clara per a això, els investigadors suggereixen que les hormones sexuals femenines com els estrògens i la progesterona poden tenir un paper rellevant. Les dones poden tenir símptomes més greus durant certs períodes, just abans de la menstruació, durant la menstruació, després de prendre anticonceptius orals i durant la menopausa o en edat propera a la menopausa.

Els nivells d'estrès i la nutrició també tenen un paper important a l'hora de desencadenar els símptomes de la malaltia. La trimetilaminuria apareix també en pacients que normalment no presenten cap símptoma, tret de l’olor semblant a peix, i aquest trastorn no causa cap altre problema de salut física.

No obstant això, algunes persones assenyalen que la forta olor afecta la seva salut mental, emocional o social. Aquestes persones poden aïllar-se socialment o experimentar depressió segons la situació.

Aquesta síndrome és un trastorn metabòlic degut a la mutació del gen FMO3. Aquest gen diu al cos que secreti un enzim que descompon els compostos que contenen nitrogen com la trimetilamina (TMA).

Aquest compost és higroscòpic, inflamable, transparent i fa olor de peix. L'excés d'aquest compost orgànic al cos provoca aquesta rara malaltia genètica. Tot i que la mala olor causada per aquesta malaltia difereix d'una persona a una altra, algunes tenen una olor molt forta, algunes fan menys olor que d'altres. L'olor pot empitjorar a causa de la sudoració després de la feina i per sentir-se emocionalment molest, també a causa de l'estrès.

La síndrome de l'olor de peix es diagnostica amb l'ajuda de proves d'orina i proves genètiques, amb una prova d'orina. El nivell de trimetilamina present a l'orina s'escala, les persones amb nivells elevats d'aquest compost orgànic són diagnosticades amb la malaltia. A la persona se li dóna una dosi de colina per beure per via oral abans de la prova d'orina. Amb proves genètiques, que posen a prova el gen FMO3, les mutacions del qual causen aquest trastorn. Les proves de portadors són un altre mètode utilitzat per detectar trastorns genètics com aquests.

No hi ha cura per a aquesta malaltia genètica, però seguir certs consells pot ajudar a reduir l'olor i gestionar el trauma mental que es troba a la comunitat. Una de les principals maneres en què les persones poden reduir l'olor de la trimetilamina és evitant certs aliments que contenen trimetilamina o colina, que desencadenen la producció de trimetilamina.

Mentre que la llet de vaques alimentades amb blat conté trimetilamina, els aliments que contenen colina inclouen, ou, fetge, ronyó, mongetes, cacauet, pèsol, productes de soja. També verdures crucíferes com la col, la coliflor, el bròquil i les cols de Brussel·les, la lecitina, inclosos els suplements d'oli de peix que contenen lecitina.

El N-òxid de trimetilamina es troba en els mariscs, inclosos els peixos, els cefalòpodes (com els calamars i els pops) i els crustacis (com els crancs i les llamàntols). També es troba en peixos d'aigua dolça a nivells més baixos.

S'ha d'evitar el menjar peix, rovell d'ou, carn vermella, mongetes, llegums, etc., que contenen trimetilamina, colina, nitrogen, carnitina, lecitina i sofre, ja que pot desencadenar una olor subtil.

També els antibiòtics com el metronidazol i la neomicina són efectius per reduir la quantitat de trimetilamina produïda a l'intestí pels bacteris intestinals. Si es consumeix més riboflavina (vitamina B2), activa l'activitat de l'enzim FMO3, que ajuda a descompondre el compost orgànic trimetilamina del cos.

Menjar aliments que tinguin efecte laxant ajuden a reduir el temps que els aliments romanen a l'intestí. Prendre un laxant per reduir el temps que triga els aliments a passar pel tracte digestiu també pot ajudar a reduir la quantitat de trimetilamina que produeix el vostre intestí.

Els suplements com el carbó actiu i la clorofil·lina de coure ajuden a l'esgotament de la trimetilamina a l'orina. Es recomanen 10 mil·ligrams (mg) de carbó activat dues vegades al dia durant 750 dies o 3 mg de clorofil·la de coure després dels àpats tres vegades al dia durant 60 setmanes.

Els exercicis, l’estrès, etc. que provoquen sudoració. L’ús de sabons amb nivells de pH mitjà que oscil·len entre 5,5 i 6,5, això ajudarà a eliminar la trimetilamina present a la pell i reduirà l'olor.

Cal tenir en consideració que els professionals sanitaris poden ajudar a crear un pla de tractament que inclogui canvis en la dieta i l'estil de vida.

“Era, des de feia anys, expert en la ciència de flairar; pensava que l’olfacte podia experimentar funcions iguals a les de l’oïda i la vista, atès que cada sentit era susceptible, de resultes d’una disposició natural i d’un cultiu erudit, de percebre impressions noves, de decuplicar-les, de coordinar-les, de compondre’n aquell tot que constitueix una obra; i no era pas, fet i fet, gens anormal que existís un art que s’exercís desprenent fluids odorants, com n’hi havia d’altres que separaven ones sonores o que colpien amb raigs diversament acolorits la rutina d’un ull”.

De la novel·la, “A repèl”, de Joris-Karl Huysmans (1848-1907) fou un escriptor francès.

Joan Rodríguez i Serra és educador social