Opinar i informar, professions de risc

Alhora, es menysprea sovint la llibertat d'expressió. Grans grups o holdings de comunicació monopolitzen i tele-dirigeixen llurs gabinets de premsa. De forma paral·lela, les xarxes socials fan molt de mal, en no contrastar res i enfarfegar-ho tot amb “fake news”. De passada, el Ministeri de cultura tampoc no vetlla gens ni mica per una mínima qualitat de continguts als canals audiovisuals. Essent així, llavors la teleescombreria campa a tort i a dret. Un seguit de piuladors paparres i xerrameques entabanen l'audiència llastimosament. De tot plegat,  se'n deriva un coeficient ínfim pel que fa a sentit crític de la mateixa. 

Anant a primera línia de foc -mai més ben dit- l’Institut internacional de premsa xifra en 66 els periodistas assassinats al llarg de 2022. Una vintena més que l'any anterior. Com es pot asumir, tolerar i/o encaixar -des de la indiferència- aquest balanc, sense cap esglai? Ja tenen cura ràpida els mestretites de torn de passar full, diluint-ho tot dessota la boira de la mala sort. Vergonyantment repel·lent! 

Per part meva, entenc el hobby d’escriure per a parlar d'allò que el temps vol fer esborrar. Perquè la veu ja no sent. Perquè el crit ja no té força. Per si algú ho vol escoltar, encara que no ho vulgui recordar. Escric per a fer reviure l’esperança. Per a estimar. Per a defugir la mediocritat. Per a aprendre i compartir noves vivències personals. 

És en aquest punt que recordo una entrevista -fa gairebé uns quatre anys- d'en Jordi Évole al Papa Francesc. Bo i fent certs equilibris  verbals, combinats amb silencis profunds, no es va arronsar amb temes punxeguts (com ara immigració, fosses comuns, exhumació  de Franco, avortament, capitalisme, etcètera). Abans d’acabar, va assenyalar -al seu entendre- quatre pecats capitals que assetgen el periodisme actual: la desinformació (explicar les notícies a mitges), la calúmnia, la difamació i la cropofília (rebolcar-se en la claveguera de la brutícia, allunyant-se de la veritat pulcra). Ací, va tenir el coratge de referir-se -entre línies- a certs canals que són en mans de la pròpia Església: “els conec. Catòlics de missa que, tot seguit, no paren d’embrutar la resta... Qui aixeca un mur n’acaba presoner del mateix”. Més clar, l'aigua! “Oído, cocina!”... Més d'un professional del ram faria bé en recuperar el “quid” de les seves declaracions.