Quina informació volem?

Anys enrere, per qüestions de feina, havia de consultar les edicions en paper dels principals diaris de l’època, nacionals i estatals, després d’haver escoltat les notícies d’última hora que ens portaven la ràdio i la televisió (allò que se’n deia butlletins informatius). Ara que tinc més temps, aquella obligació laboral s’ha convertit en un vici i a primera hora del matí, tot esmorzant, segueixo un bon nombre d’edicions digitals de diferents mitjans de comunicació: locals, nacionals i estatals, i continuo escoltant la ràdio i veient la televisió, i llegint la premsa en paper. Ho haig de confessar, m’agrada estar informada i veure de quina manera els diferents mitjans tracten la mateixa notícia, amb què obren les seves edicions, a quins temes donen més importància, què obvien o què tracten per sobre, què magnifiquen...

També segueixo amb molt d’interès les seccions d’opinió obertes als lectors, als oients o als teleespectadors. Crec que, tot i els filtres que els mitjans hi imposin, són el lloc on els ciutadans del carrer tenim una petita oportunitat de fer públic allò que ens preocupa, el que ens agrada o ens desagrada; de felicitar o criticar les institucions, les actuacions dels polítics... amb més llibertat que els periodistes d’ofici.

I aquí és on sovint m’emporto moltes sorpreses. Perquè observo que molts cops els temes amb què els mitjans de comunicació obren edició no es veuen reflectits en aquests espais d’opinió pública, que hi ha un cert distanciament entre allò que un mitjà creu que ens ha d’interessar i el que realment ens interessa.

Anem a pams i permeteu-me, a tall d’exemple d’aquesta presumpta manca de comunió entre informador i informat, que us proposi un petit joc. Sintonitzeu TV3, aneu al 324 i fixeu-vos quines notícies destaquen en el sumari o al llarg del programa. Després aneu a la secció El més vist i compareu els continguts. Gairebé mai coincideixen amb la informació principal d’aquest espai. (No us penseu que tinc una especial animadversió a TV3, simplement l’he posada com a exemple per proximitat a tots nosaltres).

El que més em preocupa és que aquesta situació es reprodueix en molts mitjans de comunicació sigui quin sigui el seu format, periodicitat, tendència política o ubicació. Amb quina notícia ens han bombardejat de manera unànime i a totes hores els darrers dies d’aquest inici d’any? La guerra d’Ucrània? El preu de la cistella de la compra? La manca d’habitatges de lloguer? Els pressupostos de la Generalitat? Les mesures per evitar els avortaments que vol implantar el govern de Castella-Lleó?... Nooooo!!! El tema del mes, si no de l’any, ha estat Shakira i la seva cançó contra el seu ex-marit. Que aquest tema omplís dies i dies del Sálvame ho entendria perquè per a això existeix la televisió escombraria. Però que s’hagi colat en informatius i tertúlies, diguem-ne serioses, de totes les cadenes de televisió i ràdio en horari prime time; que hagi fet córrer rius de tinta en la premsa escrita (i no únicament la rosa) i que hagi encès totes les xarxes, simplement m’ultrapassa. Si això és el que realment importa a la nostra societat, potser hauré de començar a creure que la màxima que diu Tenim el que ens mereixem és una veritat com la pedra d’un molí.

Digueu-me rareta, però la veritat és que a mi les aventures i desventures, els amors i desamors de la Shakira i el Piqué m’importen un rave. En tot cas, m’agradaria que tots aquests mitjans de comunicació concedissin el mateix temps i esforç informatiu a explicar quants diners han fet la cantant i l’exfutbolista amb aquest afer, a què els dedicaran i, fins i tot, si cotitzaran a una Hisenda que, en principi, som tots. Això sí que m’interessaria, la resta, en la meva humil opinió, no deixa de ser un atac de banyes.

També hi haurà qui pensarà que no n’hi ha per tant, que n’he fet un gra massa, que sóc una exagerada, només faltaria. Però és que ja em començo a fer gran i em cansa cada cop més aquest periodisme de baixa intensitat, de copiar i enganxar, d’oferir carnassa fàcil, de preocupar-se més pels nivells d’audiència que per la qualitat i l’interès de la informació, de ser simples altaveus de les notes de premsa de les diferents administracions...

Quina informació volem? La que ens presenti uns continguts rigorosos, precisos i contrastats, amb el corresponent treball d’investigació i de seguiment dels redactors i redactores, amb temes actuals i candents, sense maquillatges, banys d’escuma ni d’escombraries i de veritable interès per a tota la societat. En definitiva, una informació que ens faci pensar i ser crítics amb tot el que ens envolta? O la que ens perboqui uns continguts simplistes, barroers, de curt abast en el temps, de safareig, o al servei d’interessos partidistes o econòmics que res tenen a veure amb la feina dels professionals de la informació?

Jo ho tinc molt clar.