Gratuïtat?

En ple debat públic i polític sobre l’oportunitat, o no, de les mesures empreses pel govern de Pedro Sánchez per intentar pal·liar els efectes de les crisis climàtica i econòmica -aquesta darrera provocada, pel que sembla, pel conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna- voldria aprofitar aquesta tribuna per qüestionar una de les més celebrades pels membres de l’executiu espanyol: la suposada gratuïtat del transport per ferrocarril, sigui a la xarxa de Rodalies, sigui a la de Mitjana Distància.

En primer lloc, la gratuïtat no és tal. Per poder accedir als nous abonaments de Rodalies cal fer efectiva una fiança de 10€ (20, en els abonaments de Mitjana Distància) que es retornaran als usuaris si abans del 31 de desembre han efectuat un mínim de 16 viatges en el trajecte escollit. Cal qüestionar-se de quina manera es retornarà aquesta fiança als usuaris d’aquestes dues xarxes quan finalitzi el període de gratuïtat. Molt em temo que el tràmit no serà senzill -com tots en què intervé una administració oficial- i que moltes persones optaran per no recuperar la bestreta perquè ”com que no he pagat de l’1 de setembre al 31 de desembre, ja m’he estalviat molts diners” o perquè no hauran completat els 16 desplaçaments. Sobre la gratuïtat i/o descomptes per als usuaris d’abonaments combinats multi-viatge, no opinaré degut a la complexitat i varietat de possibilitats que s’han obert. Com tampoc ho faré sobre els descomptes a l’Alta Velocitat, en rutes tan transitades i demandades com Palència-Madrid o Madrid-Valladolid per citar-ne només dues.

En segon lloc, com afectarà aquesta suposada gratuïtat -pressupostada en 210 milions d’euros- a la qualitat del servei? La xarxa de Rodalies de Catalunya és trista protagonista -dia sí, dia també- d’incidències i retards que afecten de manera molt negativa la vida dels seus milers d’usuaris, en gran majoria treballadors i estudiants que no es desplacen per caprici sinó per necessitat. Si en una setmana has fet tard tres vegades a la feina, no has arribat a temps a la universitat o a una visita mèdica; quan la majoria de dies has de viatjar de peu en vagons plens a vessar amb la mascareta posada (que cada dia porta menys gent); amb una calor insuportable als combois i a les andanes i quan, a sobre, la informació de la incidència del dia és nul·la, o gairebé, i les mesures per solucionar-la són escasses,  insuficients i lentes, et planteges que potser seria millor dedicar aquests 210 milions a donar un bon servei pagant un preu just que no pas a oferir un pèssim servei encara que sigui “de gratis”.

I, en tercer lloc, què passa amb els ciutadans que s’han de desplaçar a la feina, al lloc d’estudi, o a on sigui, amb un vehicle privat o amb qualsevol bus interurbà perquè a la seva zona de residència o de destinació no hi ha servei de RENFE? No els afecta també la crisi? Sembla que no, ja que no s’ha dissenyat cap mesura -tret dels 20 cèntims per litre de benzina o gasoli, que són d’implementació universal- que ajudi, ni que sigui una mica, les seves butxaques. I encara una darrera consideració. Hi ha zones de Catalunya, i no cal pensar en la Catalunya profunda (posaré coma exemple el trajecte Vilanova i la Geltrú - Vilafranca del Penedès per proximitat personal), on les empreses de transport públic per carretera, davant el que anomenen una competència deslleial dels ferrocarrils estatals, han optat per reduir la freqüència de pas dels seus vehicles o, directament, per eliminar línies i serveis, afegint un nou greuge comparatiu als seus usuaris.

Davant de tot això, no puc deixar de pensar que aquesta suposada gratuïtat del servei de Rodalies / Mitjana Distància de RENFE és només una fal·làcia, una més de les que ja ens té acostumats el govern més esquerrà i progressista de la història d’aquest dissortat país.