La censura encara existeix

El proppassat dilluns, dia 20, s’acompliren 20 anys de la clausura de l'únic diari en basc (“Egunkaria”). Quina pena de món, quin fàstic de polítics i quanta injusticia! Als ulls de l'expresident José-Mª Aznar, qualsevol vestigi informatiu d’Euskadi tenia lligams amb el  terrorisme... De la mateixa manera que les seves ínfules de patriotisme fatxenda van imposar la tesi que el règim iraquià tenia armes de destrucció massiva. De resultes d’allò, s’encengué la guspira del conflicte bèl·lic, amb el rerefons de la fastigosa foto del 16 de març de 2003: els qui jo vaig qualificar com “el trio de la  benzina”, que no pas d’illes Açores (George Bush-fill, Tony Blair i el  propi Aznar). Ningú no va retre comptes en cap d’ambdues relliscades Ni tan sols després de sengles sentències judicials on es demostrà la manipulació fastigosa d'uns i altres dirigents, allunyats de qualsevol esperit democràtic. 

Sempre he estat partidari d’aplicar la famosa dita del “qui la fa, que  la pagui”. Ja s’ha vist, però, que això és com demanar “la lluna en un  cove”. El temps no ha guarit ni rescabalat les greus i irreparables conseqüències de cap d'aquestes dues malifetes mastodòntiques. 

Sense oblidar -en el cas del diari referit- que Martxelo Otamendi (el seu director) fou sotmès a tortures per part de la Guàrdia civil, de cara a obtenir presumptes proves que l’incriminessin. Evidentment, el diari no donava cap tipus de cobertura a ETA. El desvergonyiment d’Aznar va “matar” el tema bo i dient que havia estat l'Audiència nacional qui havia clausurat el mitjà de comunicació... I es va quedar tan panxo. Posteriorment, el Tribunal de drets humans d'Estrasburg va condemnar l'estat espanyol, pel fet d’haver grinyolat clarament. 

Després, aquesta trepa de dirigents horribles solen omplir-se la boca amb expressions rimbombants: de l'estil que “funciona l'Estat de dret”. En aquest sentit, cal no oblidar la pena de “garjola” de l’alcalde Pacheco (de Jerez) quan digué que “la justícia era una conya total”. 

Podríem imaginar-nos el principat sense un sol diari en català, dessota la tesi que tots els periòdics de Catalunya s'orienten a defensar el dret a decidir? Som encara molt lluny de veure l’esclat de la cultura, la plena llibertat democràtica i les ganes reals de viure en un món millor. De tots i cadascú de nosaltres depèn la defensa del nostre idioma, amb ungles i dents. Jo procuro fer-ho dia rere dia.