Les bessones de Sallent ens han de fer reflexionar...

Segons els Mossos d’Esquadra en relació a la notícia de les bessones de dotze anys de Sallent s’apunta a un salt voluntari, dues germanes que es van precipitar dimarts des del balcó d’un tercer pis.

Una d’elles va morir i l’altra està ingressada en estat greu a l’hospital Parc Taulí de Sabadell.

Els investigadors van trobar al domicili familiar dues cartes manuscrites de les bessones, també s’han trobat dues cadires al balcó des del qual es van precipitar.

Les nenes rebien ajuda de psicòlegs a l’institut, però això no havia fet saltar les alarmes. La família, procedent de l’Argentina, ja feia dos o tres anys que s’havia instal·lat a Sallent.

Els Serveis Territorials del departament d’Educació han mantingut una reunió i s’han posat a disposició del centre per gestionar de la millor manera els fets. Fonts d’Educació han insistit que la investigació dels Mossos no descarta la hipòtesi del ‘bullying’, tot i que afirmen que la causa dels fets pot ser multifactorial.

Dimecres a la plaça de la Vila de Sallent s’ha fet un minut de silenci, amb alumnes de l’institut on estudiaven, les autoritats han demanat que no s’escampin rumors sobre els fets i ha recordat que s’han activat els protocols de suport a les persones del seu entorn. L’Equip d’Atenció Primària ja va activar dimarts el protocol per donar suport psicològic als companys i professionals de l’institut.

A qualsevol professional se li escapa, amb boca petita, afirmar que aquí ha fallat alguna cosa, com sempre tothom mira d’escatir qualsevol justificació que pugui explicar el que ha passat. I és que ha estat un fet molt gros, per a la població de Sallent i per a tota la resta del territori català.

I és que unes nenes de 12 anys haurien d’estar pensant en l’institut, en els seus grups musicals preferits, en els actors i actrius de moda, en jugar, en passar-ho bé...  Aquests dies seran un gran repte per a la vida familiar però també poden ser una gran oportunitat. La lluita per la vida de la germana que resta ingressada ha d’esdevenir un motiu més que suficient per tirar endavant.

Analitzem però en quines condicions ho faran cadascun dels implicats... El més important és que cal tenir informació i el coneixement sobre el benestar dels infants, des del seu punt de vista i amb el seu protagonisme, per millorar les seves vides.

Les administracions públiques han de fer efectiu el dret dels infants a ser escoltats i que tothom actuï pensant en el seu interès.

Aquests dies tot i recordant un jove de l’esplai, ara convertit en home i que als seus 48 anys ens ha deixat, he pogut intercanviar algunes paraules amb altres companyes i companys que m’han traslladat el que va representar l’esplai per a elles i ells. L’esplai no va ser només un espai de trobada, va esdevenir un lloc on compartir amb altres aquelles coses, per més insignificants que fossin, amb els altres.

I és aquesta la veritable qüestió; ara pels adults, per aquestes mateixes persones convertides en adultes, les coses semblen insignificants. Però en l’adolescència no ho eren... Cal doncs no pretendre fer que els nostre infants i joves assumeixin rols pels que no estan preparats i que no hem deixar que se’ls plantegin. Les figures de l’autoritat (pares, mares, mestres, etc.) que abans eren de molt més pes específic, quan es donava una situació que era competència dels adults l’assumien i es tallava amb més contundència.

El grup d’iguals, sobretot entre els adults, família, veïnatge, amistats, no perdia l’oportunitat d’intervenir, de dir la seva i de fer saber els seus postulats tant als progenitors com als seus fills i filles. Del que es tracta és que l’infant se senti escoltat, i no des de la sobreprotecció.

Vivim a l’època de l’individualisme, fet que provoca infelicitat perquè al final porta a l’aïllament. Ens hauríem de plantejar de nou, l’educació en els valors. L’adolescència és un concepte cultural, no biològic. El que sí que és biològic és la pubertat, i respon a canvis fisiològics.

Pel mestre Jaume Funes, psicòleg, la normalitat és allò que inevitablement ha de succeir. “Als adolescents no els passa res, el problema es dona en la interacció amb uns determinats adults”.

“Els pares i mares, el primer que veuen és que els fills han crescut i això vol dir que també ells s’han fet més grans”.

En segon lloc, “es malfien de les capacitats de la criatura que ells mateixos han criat"... és com si els pares desconfiessin de la seva pròpia influència educativa. Òbviament, no ho compliran fil per randa, però a poc a poc ho aniran aplicant.”

“Per a la majoria de pares i mares l’adolescència és un problema de certificat de garantia. Voldrien que algú els pogués garantir que tot acabarà bé... alguns i algunes es preocupen més del que haurien de preocupar-se, o ho fan d’una manera desencaixada, per la qual cosa no ajuden a viure-ho tranquil·lament. La ruptura és d’identitat, ...però no són ruptures afectives. Més enllà de marcar distància, els sentiments continuen igual.”

“Preferiria tenir menys coses i tenir pares. No són uns pares com els altres. Per mi, fer de pare és anar a buscar el fill/a a l’escola i portar-li l’entrepà de Nocilla. Tan grans que semblen!”.

Les bessones de Sallent que es van precipitar des del balcó de casa seva en un tercer pis, en aquell moment tenien el pare a casa i la mare treballava en un bar del poble. L’orientadora social les havia atès per problemes derivats "de la seva situació familiar i social", segons el departament d’Educació.

Una família, procedent de l’Argentina fa un any i mig, que rebia atenció dels serveis socials. Les nenes van fer el darrer curs de primària en una escola del poble i aquest setembre havien fet el canvi a l’Institut Llobregat de Sallent.

El que podem afirmar en aquest cas és que el sistema va entrar en funcionament, existeixen diverses intervencions de professionals, de diversos serveis que coincideixen en el diagnòstic, però sempre existeixen qüestions per analitzar, la possibilitat que hagin patit bullying, el tema de la identitat d’una de les germanes i el seu trànsit..., l’entorn familiar i social, les relacions paterno-filials, les intervencions del serveis del CSMIJ, etc.

Hi ha però un nexe comú que no ens passa desapercebut que és “la informació” existent i l’ús que se’n fa d’ella. Per una banda, no hi ha un recull establert de totes les intervencions que puguin haver activat algun senyal d’alarma?

Qui o què fa que dues nenes de 12 anys, preparin i executin un pla de suïcidi sense alertar a ningú del seu entorn?

Quin ús han fet de les xarxes socials i d’internet, que hagi pogut influenciar en la seva decisió? I sobretot hi ha responsables directes del patiment que han patit aquestes germanes?

Són massa preguntes, que no poden evitar que entrem en la privacitat de la família, de l’escola i dels equip socials i de salut que envoltaven a les nenes. Tenim dret o no a defensar els nostres qüestionaments?

La resposta és clara, no podem obviar que aquest fets, marcaran un abans i un després en l’esdevenir del nostre sistema, de la mateixa manera que ho va fer l’Alba, aquella nena que va acabar a mans de la DGAIA, que va patir maltractaments que l’han condicionada per a tota la vida.

De vegades el bullying pot passar desapercebut i si s’agreuja o es cronifica pot arribar a situacions límit molt greus: hi ha hagut casos de suïcidi o d’intents de suïcidi. És important que les persones que cuiden als infants estiguin alerta.

Una disminució del rendiment acadèmic, els canvis de conducta sobtats, observar que no se senten bé amb el seu cos, alteracions en la son, i sobretot quan hi ha un canvi radical en el seu comportament. Alerta però, cal que veiem el que està passant, no vol dir que per un interès il·legítim manipulem els indicadors per influenciar determinades accions, fins i tot penals. Aquestes situacions, que són reals, poden perjudicar encara més els interessos dels nostres infants.

Pel que fa a la funció del Departament d’Ensenyament és la de garantir el dret de totes les persones a una educació de qualitat, un dret que sens dubte, va més enllà de garantir l’accés a l’escolarització i la gratuïtat de l’ensenyament obligatori. És un dels reptes de les societats dels segle XXI, el dret a una educació inclusiva, que fomenti l’èxit educatiu per a tot l’alumnat en un marc de convivència i de respecte, amb una atenció especial a l’alumnat més vulnerable o amb una situació de risc.

La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) com a unitat orgànica i entitat pública competent en matèria de protecció d’infància i adolescència té encomanades les tasques de prevenció, detecció i protecció dels infants i adolescents en situació de desemparament, li correspon liderar la coordinació interinstitucional que s’ha de dur a terme per a l’eficàcia dels processos de detecció i diagnòstic del maltractament i té la responsabilitat d’exercir la protecció i tutela dels infants i els adolescents desemparats.

A més a més, l’article 90 de la Llei 14/2010, de 27 de maig, del drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència, encomana a les administracions públiques impulsar el desenvolupament d’actuacions adreçades al conjunt de la comunitat educativa que permetin prevenir, detectar i erradicar el maltractament a infants i adolescents, els comportaments violents, l’assetjament escolar i la violència masclista. 

Els educadors i educadores socials treballem des dels nostres serveis amb una voluntat clara d’acompanyament. És en aquest sentit que la nostra intervenció sorgeix a través de l’observació, fent un registre diari de les persones usuàries, de quina actitud mostren en determinades situacions, quina relació tenen amb la família, què és el que verbalitzen, partint de l’escolta activa, aquella que no només posa l'orella, sinó que fa saber a l'altre que és escoltat, que se l'entén.

“Quan escolto realment alguna persona, entro en contacte amb ella, enriqueixo la meva vida… He arribat a pensar que és universal que quan una persona s'adona que és escoltada, els seus ulls s'humitegin. Penso que realment està plorant d'alegria“. Carl Rogers, 1902-1987, fou un psicòleg clínic estatunidenc, un dels teòrics més rellevants de la no-directivitat, la teràpia centrada en la persona.

Joan Rodríguez i Serra és educador social