Cal exigir que ens respectin els nostres drets lingüístics

El vídeo poca-solta, i infame, cal dir, de la jove infermera de l’hospital de la Vall d’Hebron ha causat un daltabaix. I és que ha estat la gota que ha fet sobreeixir el got: el problema de l’atenció en llengua catalana al sistema sanitari que paguem a Catalunya ja fa anys que és molt deficient. Es veu ben clar que la immersió lingüística ha fallat, alhora que en l’àmbit de la sanitat hi ha un gran nombre d’estrangers segons les dades dels col·legis de metges i infermeres. Aquesta és la realitat. El problema ve, però, quan aquests professionals del sistema sanitari han d’atendre malalts catalanoparlants, als quals moltes vegades el nivell de comprensió a través de la llengua afecta seriosament un tractament mèdic, o posa en perill garantir la mateixa vida, o resulta inhumà no proporcionar el tracte degut per a una bona mort en la pròpia llengua. Quina cosa més trista, morir en aquestes condicions. Com en l’època franquista, vaja, i pensàvem que amb la democràcia i la santa Constitució se salvaguardaria la llengua. Una estafa en tota regla.

No estan garantits els drets lingüístics dels catalanoparlants a la sanitat (de fet, enlloc), llevat d’alguna excepció, que sempre hi és. Es pot ben dir que, tant si els sanitaris tenen un mínim de coneixement de la llengua com si ja d’entrada li han barrat el pas com la noia del vídeo, no parlen en català ni per mal de morir amb el pobre pacient catalanoparlant, com correspondria i es fa en tots els països civilitzats que curen dels seus ciutadans. Per empatia i esperit de servei tot sanitari hauria de respectar la llengua del pacient, en té l’obligació moral.  

A Espanya, ja ho sabem, hi ha una catalanofòbia congènita de la qual s’ha emparat la jove del vídeo. Però les nostres pròpies institucions tampoc no és que vetllin gaire pels nostres drets lingüístics. No hi ha vigilància en l’acompliment de les normes. «El que s’ha de fer és un seguiment i una formació abans d’entrar al sistema. Per exemple, em pregunto, els han fet signar [a aquests sanitaris] una carta de compromís professional que inclogui la qüestió dels drets lingüístics i el respecte al pacient? Es pot entendre que en un mes no dominis el català, però és una qüestió de voluntat», afirma el lingüista Gerard Furest en un article.

Abans d’entrar al sistema sanitari caldria signar una carta de compromís professional, ja que si una injecció cura el dolor, la paraula encara cura més, com tot bon professional de la medicina sap. El bon tracte entre metges i infermeres i els pacients inclou la llengua i cal fer l’esforç d’aprendre la llengua pròpia del lloc per atendre el millor possible, i amb eficàcia, els pacients. Altrament hi ha mal tracte, diguem-ho amb totes les lletres. La por inoculada generació rere generació ens va matant a poc a poc.

És pesat, molt pesat, exigir, com cal que fem, que als catalanoparlants ens sigui respectada la llengua a Catalunya. Si ens posem malalts a l’Índia ja sabem que ens atendran en anglès. Acabo de passar per una estada llarga en un hospital. Com faig en la meva vida quotidiana, tot el que volia expressar, fins i tot ens els pitjors moments, ho feia naturalment en català, la llengua en la qual volia ser atesa i tinc dret a ser atesa. La majoria de vegades no era corresposta, arriscant-me a no ser tractada correctament si el sanitari o sanitària que tenia al davant tenia l’ànima prima de la jove infermera de la Vall d’Hebron. Sí, vaig prendre aquest risc.

En el mateix article sobre el cas de la jove infermera de la Vall d’Hebron que deia que el nivell de català exigit per obtenir la plaça l’aprendria sa mare, Gerard Furest apunta que els catalanoparlants tenim tan assumit el mal tracte secular que, fatigats, no volem crear situacions de conflicte, sobretot sabent que sovint tenim les de perdre. Tot plegat resulta tan dolorós. Ara bé: sense posar el dit a la nafra, sense posar en evidència el que és un dret del pacient i una forma de deshonestedat per part del sanitari no fer el mínim esforç per acostar-se al pacient en la forma més humana, no farem res. Aleshores ja podem plorar, ja, que res no canviarà. Mai no hi ha hagut cap canvi sense lluita, per pacífica que sigui. En aquest sentit civilitzat, com acostumem a fer, sembla que ja s’ha creat una plataforma composta d’un miler de metges per defensar el català en la sanitat. Mai no és tard i necessari si no volem que entre una cosa i l’altra el català se’ns quedi als dits. Amb un estat com l’espanyol sempre en contra, la llengua catalana només té als catalanoparlants per defensar-la.