Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado… Felipe V

Sembla ser que la tercera etapa de la reforma de les pensions està ja concretada, com a mínim ara com ara. Ens diuen que augmentaran substancialment els ingressos al sistema perquè els sous més elevats aportaran més, que la quota se solidaritat (el que es cobra per sobre del màxim de cotització) per a les rendes altes serà de l’1%, amb un increment del 0,25% fins arribar a un màxim del 6% l’any 2045. Seria la quota de solidaritat de les rendes altes. Si es destopessin completament sous superiors a 54.000 euros anuals, que en el cas de directius d'empreses multinacionals, energètiques, banca i telefonia arriben a xifres milionàries, la sostenibilitat del sistema públic de pensions estaria plenament garantida. El que es proposa té un abast limitat i a molt llarg termini.

Les promeses, els bons propòsits són diversos:

- Les pensions mínimes contributives, entre 2024 i 2027, pujaran prop del 22% si tens una persona al teu càrrec.

- Les no contributives es situarien al 75% del llindar de pobresa, uns 592 euros mensuals.

- El Mecanisme d’Equitat Intergeneracional, que ja s’aplica actualment, representa un augment del 0,6% de la cotització: 0,5% el paga l’empresa i el 0,1% el treballador. Aquesta diferenciació és purament teòrica: tot, el 0,6% surt del sou brut del treballador. Si demana un augment, aquest 0,5% que “paga” l’empresa ja es consideraria augment de sou.

Aquest 0,6% aniria pujant fins l’1,2% l’any 2029. Serviria per atendre la jubilació de la generació “baby boom”. I ho hem de creure? Els antecedents no sembla que vagi per aquí. El Fons de Reserva de la Seguretat Social, que havia de servir per la jubilació dels “baby boom”. Entre els anys 2000 i 2011 va estalviar 66.815M; tot i  la crisi de 2008, hi havia un gran estalvi. Es diu que l’any 2012 vam sortir de la crisi, però l’any 2019 hi havia únicament 1.500M: que se n’havia fet? On eren? Quina garantia tenim que no es repeteixi la situació?

- Es millora el càlcul per cobrir els períodes d’interrupció de la carrera laboral, que afecta  més a les dones perquè acostumen a ser elles les que atenen les situacions de necessitats de cures. Segon l’exemple que dóna el ministre Escrivá, una dona amb 44 anys de treball però amb una interrupció de 8 anys, guanyaria 168 euros més.

La millora de les pensions mínimes i la reducció de la bretxa de gènere s'aplicaran en períodes de temps llargs i la viabilitat no sembla prou garantida. Sense mesures més decidides no resultarà fàcil abaixar la bretxa de gènere entre homes i dones del 30% al 5%, ni alleujar la penúria de les pensions més baixes.

- Sobre el període de còmput per calcular la pensió inicial es podrà triar entre mantenir els actuals 25 anys cotitzats o tenir present els 29, però amb la possibilitat d’excloure els 2 que siguin menys favorables per al treballador. Això serà així durant els propers 20 anys. El termini és tan llarg que no es pot predir el que arribarà a passar en aquell moment, però sí que hi ha alguns aspectes que cal valorar:

Les persones que no hagin cotitzat més de 38,5 anys no es poden jubilar fins als 67 anys. Si decideixen jubilar-se anticipadament, no ho poden fer abans dels 63 anys i amb penalitzacions a la pensió. La seva pensió es calcula en base als darrers 25 anys, i passarà als 29 anys el 2026. Coexistirà amb els 25 anys, fins al 2044 i els anys necessaris per tenir dret al 100% de la pensió es situarà en 36,5 anys.   

- Per donar estabilitat a les pensions, un dels propòsits de la reforma és arribar a una pensió que tingui una component pública (menguada), un Pla de Pensions d’Empresa (que s’implantaria progressivament i una pensió privada voluntària.

Aquest propòsit no és nou. Quan es va crear el Pacte de Toledo, l'any 1995, ja es va incloure, a la recomanació 14, potenciar els sistemes complementaris, i aquesta pretensió ha seguit apareixent en les successives reformulacions del Pacte. Ara, collats pels fons europeus de recuperació, sembla més proper que els sistemes complementaris es concretin en els Plans de Pensions d'Empresa.

Són uns plans que confluiran en un enganyós fons de pensions de promoció pública però gestionat per entitats privades. Representen un canvi radical de model, passem de garantir un sistema públic de pensions com a dret de ciutadania a negociar amb un producte més del mercat. Mercantilitzant drets s'aconsegueix que aquests canviïn de naturalesa i deixin de ser drets per convertir-se en terreny d’especulació financera, que es privatitzin.

Fins ara aquesta etapa de la reforma la presenten com que no té mesures regressives. Un motiu és la presència activa del moviment pensionista, no dels sindicats institucionals. Una segona causa és que estem quasi dins d’una campanya electoral, i això significa que les promeses d’avui poden ser oblidades un cop passades les eleccions. Cal controlar bé l’aplicació que se’n fa, denunciar immediatament quan hi pugui haver desviacions. Aquesta és una reforma que es va fent ara i que afectarà plenament les persones que actualment tenen menys de 50 anys.

Queden demandes importants perquè les pensions públiques siguin suficients. I fins ara no tenen una resposta satisfactòria: equiparar la pensió mínima amb el salari mínim interprofessional (SMI) i distribuir de manera justa la revaloració anual, de manera que no s’intensifiquin les desigualtats.

A l'estat espanyol, des de la dècada dels 90 del segle passat, els polítics de qualsevol color polític i els “agents socials”, especialment els sindicats institucionals, han pactat el deteriorament del que era públic per anar lliurant-lo al “negoci privat”: educació, sanitat, habitatge i ara, els sistemes públics de pensions.

No podem permetem que Sanitat, Educació i pensions de fills i néts paguin la factura de la guerra i la pandèmia, mentre accionistes de bancs, fons d'inversió i grans empreses  multipliquen els beneficis a costa de generacions actuals i futures.