L’orgull de ser pagès

Avui estan deixant de fer-se servir paraules de la llengua parlada i també de l’escrita. Desapareixen termes que definien objectes i accions diversos. Això ja deu ser el normal, a mesura que canvien les dedicacions i els usos de les coses, és natural que desapareguin paraules del vocabulari que definien el seu ús i el que se’n feia, sempre deu haver estat així. Un dels termes que cada dia sento menys és la paraula Mas. Arreu, en l’escriptura −i sobretot en el parlar− el terme Mas s’està substituint pel sinònim −que suposadament devem trobar més actual− de Finca. A l’entrada del camí d’un mas força antic del terme comarcal, avui podem llegir un cartellot on s’anuncia com a ‘Finca Mas Solers’. D’aquesta absurda reiteració d’un mateix terme (Finca-Mas) podem deduir que els qui el confeccionaren, o feren confeccionar, no tenen un gran coneixement de la llengua, ja que un terme i l’altre defineixen la mateixa cosa. De finques (o propietats) n’hi ha d’urbanes i de rústiques, una finca rústica seria un Mas, i la Masia seria l’edifici on viuen els masovers (responsables de les terres del mas). Per tant el terme finca per definir una heretat rural és imprecís, en canvi, el terme Mas és exacte i qualificador: Mas, propietat rural.

L’absurda i imprecisa tendència a substituir el Mas del vell vocabulari, per Finca (i prenent-ho com un exemple), fins i tot sembla que arriba a contaminar les denominacions en les arts: es fa música urbana, dansa urbana... Podríem deduir d’aquí que ‘allò urbà’, vol enfrontar-se a un ‘allò rural’, i indicaria l’insolent desdeny per una suposada sensibilitat rural (rural, en ple segle XXI i en el món de les comunicacions en xarxa?), què tindria un valor inferior a les sensibilitats artístiques que es produirien en un suposat entorn ‘no-rural’? Sí? Quin disbarat!

Un altre dels termes que van substituint-se per un sinònim de més ‘actualitat’ és el de pagès: pagès per agricultor. Aquest últim terme, agricultor, cada dia s’escolta i llegeix més en els mèdia i en les converses, sobretot en mitjans professionals. I és cert, al camp, en el món agrícola, cada dia sembla haver-hi menys pagesos i més agricultors: cada dia sorgeixen més ‘problemes agrícoles’ i menys ‘qüestions de la pagesia’. I certament deu ser així. Però pagès i agricultor no són ben bé el mateix. Un agricultor és un treballador dedicat a la feina de l’agre, un pagès és (o era) molt més que un treballador dedicat a l’agre, un pagès és un home que viu en i del camp i que explota una empresa de caràcter autosuficient i que viu de la seva producció. Un pagès coneix les formes culturals (en un sentit universal del terme) del seu entorn, social, material i històric (no diem que sigui un acadèmic del seu entorn, però boi, boi!). La condició de pagès va (o anava) més enllà de treballar el camp, pagès era l’home (l’humà) que vivia en el medi rural. Coromines en el seu impagable diccionari etimològic anota que l’actual terme, ‘pagès’, provindria de llatí ‘pagensis’, l’home que viu al pagus=el país rural, i que amb anterioritat a aquesta forma, pagensis=pagès, també hauria pogut significar pagani (pagà). Del qual podríem deduir els molts anys que el món rural europeu va tardar en adoptar el cristianisme de Roma. També ens explica Coromines que pagès havia significat el que els castellans denominaren (i algun encara fan servir) villano. Diu que el maliciós Archipreste de Ita, en el ‘Libro del buen amor’  l’introdueix en el següent passatge: «Muy villano seria e muy torpe pajés – sy de la moger noble dixiés cosa refés».

No cal entrar en grans consideracions per adonar-se que els termes pagus, pagès i país (en sentit de comarca natural) estan relacionats. En tot cas, per si us abelleix ampliar-ho, tenim l’esplèndid article que el sempre amè Joan Coromines dedica al terme en el ‘Diccionari etimològic i complementari de la Llengua Catalana’. D’aquesta relació dels termes en degué sortir la locució de ‘viure a pagès’ o ‘anar a pagès’, per indicar que es viu al camp, o que s’hi va per vacances.  

En fi, no sempre les substitucions del vocabulari serveixen per ‘modernitzar’ i actualitzar la llengua parlada (i l’escrita). A vegades, la pèrdua d’un mot, d’un terme, també ocasiona la pèrdua de tot un univers cultural que ens relaciona amb la història i en la rica comprensió de què van carregats.

I una nota final, per sort el sindicat dels treballadors del camp català, van adoptar el vell terme, Unió de Pagesos. Amb el qual van mostrar que alguna cosa en tenien d’erudits.