“Però, què volen aquests francesos?”

Ja fa uns mesos que no entenem què passa a França. Com pot ser que tantes persones surtin al carrer, s’hi mantinguin i reclamin poder jubilar-se als 62 anys en lloc de fer-ho als 64? Costa, entendre-ho, oi? Certament, a nosaltres ens costa veure-hi el motiu. A nosaltres, que ens passen la jubilació dels 65 als 67 anys i seguim mirant Eufòria, el futbol o el fill-nét de l’Ana Obregón...

Som més treballadors que els francesos? No, ells tenen uns sindicats i partits al servei dels treballadors i nosaltres els tenim al servei del PACTE, del pacte que els és beneficiós i afavoreix els poders fàctics. Actualment, França travessa un període de turbulència social i política causat per la impopular reforma de les pensions impulsada pel president Emmanuel Macron. Aquest canvi en la legislació ha provocat indignació entre els ciutadans, els sindicats i els partits polítics de l'esquerra, que consideren que la mesura perjudica els treballadors.

Però no és una qüestió únicament de l’edat de jubilació, és una consciència que o bé es defensen els drets socials o s’envien al museu dels bons records. El malestar entre gran part dels francesos s'ha intensificat des del cap de setmana, quan Macron va promulgar la llei, després de rebre divendres l'aprovació del Consell Constitucional. Els sindicats i l'esquerra, que li havien demanat no sancionar-la, van enfurir-se amb Macron per haver-la promulgat tan ràpid, ja que encara tenia 15 dies per fer-ho.

Tot i el descontentament generalitzat, Macron no té intencions de retrocedir en una reforma que considera essencial per a l'equilibri pressupostari del país. La despesa en pensions representa gairebé el 16% del PIB francès, el percentatge més elevat a la UE després de Grècia i Itàlia. Podrà el president francès calmar les tensions i convèncer la nació de la necessitat d'aquesta reforma impopular i lesiva per als treballadors? A mesura que creix el descontentament i les protestes s'intensifiquen, el resultat d'aquesta situació es fa més incert.

Us sona “la marca hispànica”? Designava globalment els territoris i comtats conquerits per Carlemany a l'entorn dels Pirineus per tal de defensar l'imperi Carolingi de les incursions i ràtzies sarraïnes provinents del califat de Còrdova. França, per a la UE, ara és “la marca sud” d’Europa, l’espai geogràfic, social i polític que ha d’aturar l’escomesa dels drets socials de milions de persones que poden amenaçar els guanys milionaris d’uns pocs.

El Mercat Comú (què és la UE? És gaire més que una estructura política per defensar uns interessos econòmics?) necessita donar seguretat als inversors: euro que invertiu a la UE, euro que serà rendible. I ho serà per damunt dels interessos de la població i al costat dels interessos dels que manen (no dels que votem, sinó dels que manen). França ha d’aturar la “febrada malaltissa” dels que defensen que els drets socials han de tenir prioritat davant dels drets especulatius. Cal fagocitar el que és públic per posar-ho sota control privat. L’agost de l’any 2011, PSOE, PP i Unión del Pueblo Navarro van fer costat a la modificació de l’article 135 de la Constitució espanyola. La modificació estableix que l’estabilitat pressupostària i el pagament del deute públic seria el primer que l’estat espanyol pagaria, per davant de qualsevol altra despesa (aquí està l’origen de les retallades) de l'Estat en els pressupostos generals, sense esmena o modificació possible.

Si la Constitució ho diu... És clar que també parla del dret a l’habitatge, a una pensió digna, a un sou suficient, a una sanitat pública, a disposar de residències públiques... Però aquests drets són tan importants que els privatitzen per mercantilitzar-los, per especular.

Si França no aguanta l’escomesa, l'UE pot trontollar perquè hi ha fons europeus invertits en sanitat, residències, ensenyament, pensions... L'UE apostava pels Plans Privats Europeus de Pensions; no va funcionar. Va fixar-se en la Motxilla Austríaca; tampoc va tirar endavant. Ha optat pels Plans de Pensions d’Empresa, i aquests sí que han d’imposar-se. Macron o Pedro Sánchez ho saben. Ells són peons al servei d’uns alfils europeus que defensen un rei: les finances especulatives. 

Però, que volen aquests francesos? Segurament guillotinar aquest nou rei anomenat especulació...

“On lâche rien” criden els francesos, ni un pas enrere, no cedirem res, hauríem de dir i fer nosaltres.