Així que dius que 50.000 habitatges?

L'habitatge social a Espanya es va crear entre els anys 50 i 60, com una forma d’assegurar l'accés a l'habitatge per a la classe treballadora en un moment de creixement econòmic i demogràfic. Es van realitzar múltiples projectes d'habitatges socials a tot el país, i es van establir les bases d'un sistema que va funcionar durant diverses dècades.

Posteriorment les polítiques de vivenda van derivar cap a la promoció de la propietat privada, de manera que als anys 80 i 90 els governs afavorien l'adquisició d'habitatges mitjançant incentius fiscals i polítiques de tipus d'interessos baixos. D’aquí deriva la creació d'una bombolla immobiliària que va esclatar el 2008, deixant milions de persones endeutades i un gran nombre d'habitatges desocupats.

L'inici del segle XXI va ser decisiu. Les retallades pressupostàries i la privatització de nombroses empreses públiques d'habitatge van conduir a disminuir el nombre de vivendes socials al país, i es va produir un increment en la demanda de lloguers assequibles.

La crisi econòmica del 2008 també va tenir un impacte significatiu en l’accés a l'habitatge social: disminució de la inversió pública,  desocupació, reducció dels ingressos familiars... Tot això va crear un context complicat per a moltes persones que cercaven una vivenda assequible, i va desembocar en l’increment dels desallotjaments. Arran de la crisi econòmica i l'elevat endeutament de les famílies, moltes persones van caure en processos de desnonament que les van deixar amb deutes i sense llar, mostrant cruament el problema de la manca d'habitatge social.

Conscients de la gravetat del moment, diferents grups socials i polítics han proposat possibles solucions per millorar la situació de manca d'habitatge no especulatiu. Aquestes propostes no demanen paraules, impliquen fets:

- Incrementar la inversió pública en vivenda social i la rehabilitació d'habitatges existents.

- Promoure el lloguer social mitjançant polítiques fiscals i regulació del mercat de lloguer.

- Establir límits als preus de lloguer a àrees amb alta demanda per evitar l'encariment excessiu i garantir l'accés a vivendes assequibles.

- Fomentar la col·laboració entre el sector públic i privat per desenvolupar projectes de construcció social i facilitar la disponibilitat d’habitatges assequibles.

- Millorar les polítiques de protecció per als llogaters amb l'objectiu de prevenir desallotjaments i garantir l'accés a l'habitatge.

El president Pedro Sánchez ha anunciat l’aprovació de 50.000 habitatges de lloguer social a través de la Sareb. És la solució? No! La promesa és irrealitzable perquè la majoria d’habitatges o bé són en zones que no tenen res a veure amb les necessitat de la societat, o estan en mal estat, o ocupats ja o a mig construir.

Fem memòria? Fa uns dos anys ell mateix va prometre la construcció d’un parc de 100.000 habitatges socials a tot l’estat espanyol, i que 30.000 serien per a joves. Una promesa que encara no s’ha complert. Però prometre surt de franc… L’anunci d’aquests habitatges sona a promesa electoral, és a dir, a enganyifa, perquè ni són tants com diu ni, en realitat, són tots fets.

Hi ha 21.000 vivendes que la Sareb posa a disposició de les comunitats autònomes i els ajuntaments per a la venda, però únicament 9.000 ja són a punt per ser traspassades als governs autonòmics i municipals que vulguin fer aquestes adquisicions. Unes 12.000, segons la Sareb, estaran disponibles en un termini teòric entre sis i nou mesos. I els altres 29.000 que ha promès? Uns 14.000 dels habitatges de lloguer social, actualment ja són habitats. Finalment, els 15.000 que resten fins als 50.000 promesos - gairebé una tercera part- seran els que més es faran esperar, perquè encara s’han de construir.

I què ha fet Feijóo, l’esperança diuen, d’alguns? A Galizia únicament ha invertit en habitatge un de cada tres euros que tenia pressupostat. Fum també...

La construcció és un terreny especulatiu essencialment, i la solució del problema de manca de vivenda social demana realitats no paraules pronunciades en una precampanya. És un problema massa seriós.