Una tarda damunt la via

Com que tenia entrada per anar al Liceu a les 19:00, la senyora acabada de sortir de la perruqueria amb un crepat al cap estava molt tranquil·la. Eren les 17:00 i li quedaven dues hores. L'home callat no deia res de tan satisfet que estava pel pastís d'aniversari que duia penjat d'un cordillet pel sopar sorpresa a un company que havia sortit de l'armari i ara tenia un amor que era una monada, tot distinció i pasta llarga. L'instal·lador d'aires condicionats, així que va aixecar els peus del seient, i jo m'hi vaig asseure després de netejar la pols de la sola de les seves sabates, va començar a xerrar. Deia que el dia anterior, per viatjar des de l'Hospitalet a Vilanova i posar un aparell en una casa de gent previsora que temia un estiu torrador, havia tardat tres hores i mitja. Fins i tot jo, desconfiat de mena, no volia creure'm els seus pronòstics horrorosos. Potser per donar imatge de realista, el col·locador d'aparells assegurava que el desplaçament del matí havia estat més curt que el del dia anterior. "Només he tardat 2 hores i mitja".

Encara a l'estació, quan feia una mica més de 20 minuts que alguns érem dins el tren, va entrar una noia de vint i uns quants, i es va asseure a terra, en mig de la gentada i del passadís. Ho va fer així, sense dir res ni mirar ningú.

Quan, finalment, el vehicle va començar a bellugar-se lentament damunt les vies, em vaig fixar que la noia tranquil·la tenia les cames posades en forma d'allò que es diu postura de lotus. Un cop de colze involuntari va fer que l'instal·lador girés la mirada i així s'adonés de la posició forçada de les cames, i sobretot els peus, de la noia entre els vint i els trenta que duia un pantaló fosc i ajustat.

Mai a la vida havia tardat tant a arribar al primer túnel. Vaig preguntar a un dels que anava sobre un dels seients que en comptes de mirar endavant o endarrere, van enganxats a la paret lateral i obliguen l'assegut a guaitar en perpendicular a l'eix del viatge. Mirava al mar, al principi. Després, girava la mirada per no fixar-la en la noia del pantaló arrapat que ara s'havia alçat i, repenjada amb una mà a la barra que penja del sostre, feia girar tot el cos, a poc a poc, en rodó, aguantant-se sobre un sol peu. Amb la mà que li quedava lliure dibuixava ondulacions calmades entre l'aire intern del vagó, que així semblava que es mogués una mica.

Després dels 13 minuts d'aturada a Sitges, el comboi va tornar a prendre embranzida, més lent encara. Això devia inquietar el noi que no parlava amb ningú, que canviava de mà el tortell per mirar i tornar a mirar el rellotge lligat al canell. Els ulls alterats semblaven culpar la màquina de la monyeca i no la del ferrocarril del fet que estigués a punt de perdre qualsevol esperança d'arribar a temps allà on fos que anés, cosa que ningú no sabia per què encara no havia badat boca.

En canvi, l'especialista en aires condicionats havia trobat un conversador en qui anava al seient que, sense moure el cap, ara mirava al mar, ara a les negres parets dels túnels.

Una hora i mitja després, quan estàvem perduts i abandonats en mig d'un camp on hi havia carxofes dretes al cap d'amunt de les carxoferes, com si no hagués esclatat tota la primavera, es va posar en marxa l'altaveu del vagó. Tenia una veu tan baixa com si volgués explicar un secret. Tot i això, va interrompre l'home del pastís penjat d'un cordill, que intentava explicar que quan el Gumà va crear aquella via, gairebé cent cinquanta anys abans, el tren tardava moltíssim menys del que estava tardant avui.

Fins i tot la noia del taitxí va aturar els moviments parsimoniosos i, per primer cop amb ulls alterats, va alçar les orelles a la recerca de l'altaveu que ni es veia ni s'entenia. Tothom, al meu voltant, jurava que no havia entès res del llarg missatge. "Ha dit si falta molt per arribar a Sants?", va trencar el silenci el noi que encara no havia dit paraula. Només amb l'antic sistema del boca-orella, des de l'altra punta del vagó va arribar una reproducció del que havia explicat l'altaveu. Que el bitllet quadrimestral que tots portàvem a la butxaca l'havíem de renovar el dia 1 de maig, o sigui el dia abans, cosa que tota la multitud aglomerada ja havia fet perquè, altrament, no hauria pogut accedir al tren si no fos saltant el torniquet d'accés, cosa que dels presents només hauria assolit la volàtil i espiritual noia de l'art marcial xinès, de cames llargues i agilitat contorsionista.

Potser desconfiat, l'instal·lador va preguntar al que feia una estona parlava de Francesc Gumà, també instal·lador, però no d'aires condicionats sinó de trens més ràpids que el que ara mateix ens transportava. Volia saber l'impacte de la seva proposta de què, en arribar a Sants o al passeig de Gràcia, la multitud endarrerida i frustrada anés en massa a queixar-se a la companyia. L'interpel·lat, que mantenia amb dignitat la indignació acumulada, es va identificar com a informàtic, per a admiració del dels aires condicionats, que manifestava no estar en condicions per a emprendre una acció tan oportuna, ja que havia de baixar abans, al Prat "si és que algun dia hi arribem".

Després va bufar contra el sostre del vagó, que el va respondre amb un silenci sense condicions.

No està clar si per rendició o per necessitat, alguns anaven baixant a les parades cada cop menys lentes, mentre els altres rèiem de les persones que corrien a l'andana per agafar el tren com si fos possible que pogués escapar-se'ls.

A la parada de Bellvitge, la senyora que volia anar al Liceu va dimitir desbaratant ostensiblement el crepat que lluïa al cap, donant per liquidat el desig de veure Manon Lescaut. Tot això sense adonar-se que el pastís penjat d'un cordill es gronxava deixant lliscar un líquid de color gos com fuig que s'escampava damunt la seva sabata folrada de vellut.

Cap de les petites amistats que s'havien format al llarg de les hores dures de convivència forçada no es va mantenir més enllà del buf que va fer, en obrir-se, la porta del vagó. Tothom va saltar a terra i va reprendre les empentes tant a l'escala automàtica com a la pedestre.

Per a la meva satisfacció, vaig arribar amb prou antelació al Camp Nou per no perdre'm el tret del Jordi Alba que, a punt d'acabar el partit, va marcar fregant el pal, quan el cel començava a pintar-se de nit estelada.