Dues al preu d’una...

La Unió Europea demana reduir despeses públiques, abaixar pensions, contenir el sous per sota de la inflació real... I predica amb l’exemple: ens ofereix dues notícies pel preu d’una. Què més volem... Mirem el titulars:

”El fondo de pensiones privado y gestionado desde Luxemburgo, al que pudieron unirse los eurodiputados entre 1991 y 2009, está abocado a la quiebra como muy tarde en 2025”.

“Entre sus más de 900 miembros figuran el responsable de Exteriores de la UE Josep Borrell, varios comisarios europeos y los exdiputados de extrema derecha Nigel Farage y Marine Le Pen”.

Segons això, aquests fons privats han resultat una inversió fallida que està al caire de la fallida. Això porta a pensar que a Espanya hi ha 37.000 M d’euros posats en fons privats, els Plans de Pensions d’Empresa. I la intenció és que es converteixin en el teòric complement d’una Pensió Pública reduïda, per estalviar despesa a l’estat.

I aquests PPE són fiables? I tant, tenen la garantia de l’estat!!! I què significa això? Que l’estat respondria en cas de pèrdua dels fons, que pagaria l’estat. I com ho fa l’estat per pagar? Demana a les entitats bancàries i als sindicats, que han cobrat comissions per la gestió dels fons dipositats, que paguin la part corresponent? No, són els Pressupostos Generals de l’Estat els que fan front al deute.

Un element bàsic en la reforma que el Gobierno ha impulsat, els Plans de Pensions d’Empresa, sembla ser que no és massa fiable i que hi ha el risc de traspassar diners cada mes a un fons, i que al final haguem d’acabar pagant per a recuperar uns diners que són nostres. Bon negoci? Per la banca, sí.

Recordeu la primera notícia, no? Ara anem per la segona, que hi està íntimament relacionada... “La Mesa del Parlamento Europeo está barajando... rescatar los fondos de los parlamentarios, total o parcialmente, con el Presupuesto del Parlamento, es decir, con el dinero de los contribuyentes. La factura podría ascender a un máximo de 313 millones”. Aquesta noticia l’he llegit diverses vegades: el Parlament Europeu, que reclama reduir la despesa en pensions i contenir els sous és el mateix que està disposat a gastar més de tres-cents milions per rescatar els fons dels parlamentaris? Ben segur que ells, els parlamentaris, i el Parlament, sabran trobar una argumentació per explicar aquesta doble barra de mesurar, però diguin el que diguin no té justificació.

Ara podria estendre’m parlant de la immoralitat que suposa aquesta situació però no ho faré: és tan evident que em sembla fora de lloc fer-ho. No caldria reforçar les pensions públiques, les que són per a tots, en lloc de primar i afavorir fiscalment el creixement dels fons privats?

Relacionant una i altra notícia em queda la sensació que els partits, a aquests nivells, s’han convertit en una agència de col·locació i els polítics uns “treballadors fidels” preocupats per no perdre la seva “feina” i el seu sou. No tots, però dels que surten cada dia als mitjans, pocs n’hi ha que se n’escapin.