Avui parlem de contenció mecànica

En principi quan ens referim a una contenció mecànica ho fem per parlar d’una mesura terapèutica excepcional dirigida a la immobilització parcial o general del cos amb subjecció a un llit o cadira, en un malalt que ho necessita i sempre que hàgim de garantir la seva seguretat o la dels altres.

Cal però fer algunes consideracions, sobre els mots que s’usen com contenir, subjectar, restringir o lligar, termes que no volen dir exactament el mateix i que poden tenir diversos condicionants i sobretot, el que pot implicar si ho fem per referir-nos d’una forma o d’una altra per parlar de la contenció.

Per contenció física i/o mecànica s’entén la utilització d’un dispositiu físic i/o mecànic per restringir els moviments d’una part del cos, o la seva totalitat, a fi de prevenir aquelles activitats físiques que poden posar en situació de risc o en perill de lesió a la persona malalta o altres persones del seu entorn.

Pels educadors i educadores el treball diari en la intervenció social ens fa plantejar-nos la necessitat de pensar el que fem i com ho fem, en allò que l’ètica i el codi deontològic refereix de nostre àmbit d’actuació.

Fa massa que es formulen moltes reflexions al voltant de les contencions, fins i tot han estat objecte de discussió en la intervenció social. Cal fer una profunda reflexió per tal de millorar l’atenció a les persones ateses en tots els àmbits de la intervenció social, amb uns clars objectius que pels educadors i educadores són necessaris.

S’ha de delimitar el camp de reflexió sobre les contencions, fonamentar èticament la presa de posició sobre aquestes. També cal revisar la seva aplicació en els diferents àmbits com la gent gran, la infància i l’adolescència, les persones amb malaltia mental i les persones amb discapacitat intel·lectual, tant en els centres com a casa.

S’han de proposar un seguit de recomanacions que puguin ajudar a la reflexió. El Parlament de Catalunya, segons la Resolució 314/11 de 13 d’octubre de 2016 sobre l’elaboració d’un protocol sobre la contenció mecànica, va determinar impulsar la creació d’un protocol obligatori i comú per a tots els centres sanitaris de Catalunya, públics, privats i concertats, en què es regulin i s’estableixin, la justificació, les normes, els materials homologats, el procediment i l’avaluació posterior que cal seguir en els casos de contenció mecànica o immobilització de pacients o interns, als centres geriàtrics, sociosanitaris, centres residencials d’acció educativa (CRAE) i centres sanitaris, i a tots els centres que acullin persones amb discapacitat intel·lectual.

Les mesures de contenció mecànica, esdevenen mesures restrictives que s’han de practicar amb dispositius que poden ser de mobiliari o de tèxtil. Tenen un ús preventiu per evitar accions auto o heterolesives.

Hi ha un debat obert entre els professionals i la pròpia opinió pública, per un costat hi ha qui defensa la llibertat de les persones com un dret fonamental a protegir. També es parla de valors com la dignitat i l’autoestima que defensen evitar-ne el se ús i els sanitaris amb facultats per dur a terme les contencions mecàniques que es troben davant d’un atzucac.

I és que han d’oferir una atenció integral a les persones respectant els seus drets i vetllar per la seva seguretat i la del seu entorn amb les persones que el composen.

Ens cal aplicar les mesures sempre de manera proporcionada a la situació de risc que presenta el pacient, i de ninguna manera per deficiències assistencials del Centre o per discriminació i menys per estigmatització. L’ús de dispositius de seguretat com és la Contenció Mecànica (CM) en un pacient fràgil és una mesura preventiva, que cal aplicar amb caràcter excepcional, indicada per la persona que detecta el risc normalment un professional i dirigida a la contenció d’una persona que ho precisi, per tal de garantir la seva seguretat, evitant sempre que sigui possible fer una contenció completa.

Les mesures de restricció, han estat prescrites en benefici de la seguretat de la persona, en realitat es demostra que no existeixen proves sòlides de la seva eficàcia i seguretat, tampoc que puguin aparèixer conseqüències evitables.

Amb tot això, podem observar que segueix sent una pràctica utilitzada en molts àmbits de la sanitat, inclosa l’atenció domiciliària.

Davant d’aquest context, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya va crear un grup de treball multidisciplinari “Contenció Zero”, format per un grup d’experts sanitaris, metges i infermeres de diferents àmbits i procedents de diversos centres hospitalaris de Catalunya. L’objectiu és garantir la màxima qualitat dels serveis sanitaris amb l’ús d’una pràctica assistencial segura orientada a la contenció mecànica zero.

Lligat a aquest, s’aprova la resolució 314/XI del 13 d’octubre de 2016 del Parlament de Catalunya, amb un protocol obligatori i comú per a tots els centres sanitaris de Catalunya —públics, privats i concertats— en que es regulin i s’estableixin la justificació, les normes, els materials homologats, el procediment i l’avaluació posterior que cal seguir en els casos de contenció mecànica o immobilització de pacients.

Segons els investigadors, la contenció respon a un “conjunt de mesures psicològiques, ambientals, farmacològiques, físiques i mecàniques, que s’apliquen sobre un individu en situació de risc per la seguretat amb l’objectiu de modificar la conducta i/o postura, i reduir els riscos derivats de la seva alteració”.

Amb tot això per reduir l’ús de contencions mecàniques és important implementar de forma sistemàtica accions destinades a disminuir la incidència i gravetat dels episodis que provoquin el seu ús.

Es van identificar un seguit de mesures de prevenció estàtiques, relacionades amb l’entorn hospitalari, i les dinàmiques, enteses com el conjunt de mesures que pertanyen a pràctiques terapèutiques habituals.

Les mesures estàtiques poden ser organitzatives com l’avaluació del pacient i l’entorn, comptant amb el seu historial del comportament, factors fisiològics i psicològics i mediambientals.

En l’apartat de drets i deures, s’inclou el coneixement de la normativa, el protocol i la formació dels professionals.

Parlem doncs d’una estructura fixa, amb  vigilància, millorant la seguretat del pacient i del personal o proveir d’un entorn més segur i còmode, reduint els estímuls ambientals.

I de les mesures dinàmiques, amb atenció a maximitzar la comunicació per mitjà d’una escolta activa o incloent la família durant el tractament.

S’han de fomentar les activitats i les distraccions, treballar per la prevenció de caigudes i lesions, la gestió del dolor així com control de l’alimentació, de la hidratació i el control dels esfínters. En l’apartat farmacològic cal fer un ús de les vies d’administració menys invasives i treballar amb el pacient en l’elecció del fàrmac.

S’ha de procurar eliminar els riscos ambientals amb una vigilància segons la condició de cada pacient tot i reduint els estímuls mediambientals que siguin més perjudicials. Podem fer ús d’activitats com la musicoteràpia, l’aromateràpia, les teràpies amb animals, la psicomotricitat, snowzelen i la reminiscència entre d’altres.

Els educadors i educadores socials creiem en la necessitat de disminuir els dispositius de contenció mecànica mitjançant l’aplicació de mesures de prevenció per evitar els episodis d’agitació i/o desorganització conductual, prioritzant la dignitat i la seguretat dels pacients.

S’ha de treballar vers un protocol únic per l’ús de la contenció mecànica, sense diferenciar les persones a les que va dirigida, fent una clara separació entre els diversos perfils de pacients i definir quina ha de ser la intencionalitat de la contenció.

Cal treballar amb un protocol de contenció mecànica dirigit a pacients de salut mental i  agitació psicomotriu que defineixi la seva aplicació, amb una clara prescripció per part del metge, també de les indicacions per aplicar en les mesures destinades a la immobilització.

El protocol de contenció, és el procés o pla precís i detallat de totes les actuacions dels professionals socials i/o sanitaris destinades a la prevenció, la detecció, el tractament i l’estudi dels riscos, problemes i conductes dels usuaris dels serveis socials i/o de salut que requereixen la utilització de mesures de contenció.

També hem de tenir presents les anomenades persones fràgils (PCC) on les indicacions de la restricció de moviment han d’estar totalment dirigides a la prevenció, amb unes mesures menys limitants, amb un control més rigorós degut a la fragilitat de la pròpia persona objecte de la immobilització.

Per a les persones amb discapacitat intel·lectual, per a persones amb demència i Alzheimer, i amb infants i joves és recomanable fer el perfil sensorial i tenir en compte tècniques d’estimulació multisensorial. Unes tècniques que proporcionin benestar emocional, relaxació, desenvolupament cognitiu i millorin la qualitat de vida.

La llei de protecció de la infància i l'adolescència anomenada llei Rhodes, "Quan no es pugui establir la majoria d'edat d'una persona, serà considerada menor i no podran realitzar-se en cap cas proves mèdiques especialment invasives", ...“no es podran utilitzar tècniques de contenció mecànica en els centres de menors, enteses com subjectar la persona a un llit articulat o en un objecte fix”, diu la llei.

“Hem d’interpretar Mozart —com qualsevol altre mestre— segons les emocions que ens desperta la seva música, i ens hi hem d’enfrontar amb determinació, seguint els nostres impulsos íntims. És possible que ens equivoquem; així i tot, val més abandonar-se lliurement a l’emoció que sentir-se lligat de peus i mans per prejudicis que impedeixen de sentir-la”. Pau Casals al llibre de Josep M. Corredor, Converses amb Pau Casals.

Joan Rodríguez i Serra és educador social