La impunitat

Segons el Fabra i altres diccionaris, la impunitat és l’exempció de càstig, el fet de deixar sense castigar allò que per la seva naturalesa mereixeria un càstig. La impunitat, malgrat el que ens vulguin fer creure alguns, no té res a veure, o millor dit no s’ha de confondre, amb la generositat, ni amb la justícia, ni amb la comprensió, ni amb la repressió... La impunitat és un mal de la nostra societat, que hi ha anat prenent carta de naturalesa, potser per deixadesa (educativa, ètica...), potser per un paternalisme mal entès, o encara potser per remordiments de càstigs desmesurats aplicats en altres èpoques. Però és un mal, d’això no en tinc cap mena de dubte. Un mal que va creixent, creixent sense aturador, a mesura que l’individu (o l’entitat, el partit...) que hauria de patir el càstig, l’impune o impunit, es va convencent que a ell no li ha de passar res, perquè fins aleshores no li ha passat res. I és un mal que s’encomana, de ben segur, ja que el que actua d’una manera incorrecta i amb total impunitat  aviat tindrà imitadors o ell mateix convidarà d’altres a afegir-se a les seves bretolades, als seus delictes, als seus “negocis”..., perquè “total no passa res”. D’exemples en trobaríem en tots els àmbits i referits a totes les edats: en el familiar, deixar passar, i de vegades riure i tot (ja no m’atreveixo a dir fomentar), el robatori d’una beguda o d’unes llaminadures portarà més endavant, ja que l’autor se n’ha sortit sense cap mena de càstig, a robar un cd o un mòbil; i d’aquí es passarà a un cotxe... En l’àmbit escolar, no castigar aquell que falta al respecte a un company o companya, o que incompleix una norma (fumar, sortir fora del recinte escolar sense permís...) fa creure que tot s’hi val, que la impunitat és la norma del centre. De la falta de respecte es passarà a l’agressió, de sortir d’amagat un dia a fer campanes sovintejades, o....

En l’àmbit municipal, quatre quarts del mateix: considerar coses de canalla el fet de cremar una paperera, de trencar un fanal..., i no mirar de trobar-ne els culpables, per esbrinar les causes de la seva actuació i fer-los entendre que va contra la convivència ciutadana, portarà els responsables de l’acció a sentir-se cada vegada més segurs i a necessitar dur a terme accions més contundents, més arriscades com pot ser cremar un contenidor, un cotxe... Un altre exemple, en aquest àmbit, el tindríem en l’abandonament de tota mena d’estris al carrer, al costat dels contenidors. Si a la persona que ho fa una, dues, tres vegades no se l’avisa, i si cal se li posa una multa, es converteix en reincident i, si ella ho fa, per què no ho ha de fer un altre veí i estalviar-se tràmits? I en l’àmbit polític i econòmic, qui no té en ment algunes estafes de polítics, banquers i homes de negocis que anaven, i que van, de bracet amb les més altes instàncies del país i de l’estat? La impunitat els feia anar cada vegada més lluny, a no tenir-ne mai prou.

Algú dirà, arribats en aquest punt: què proposes, doncs, repressió i més repressió? No, educació i més educació. I des de tots els àmbits: el familiar, l’escolar, el municipal, el nacional... Però en el ben entès que no hi ha res més antieducatiu que la impunitat, la manca de càstig merescut. Un càstig que ha de ser just, mesurat, mai desproporcionat, però càstig al cap i a la fi, perquè qui sigui incapaç d’assumir un principi de responsabilitat envers un mateix i envers els altres, tingui l’edat que tingui, s’ha de trobar amb les conseqüències dels seus actes. Cada vegada n’estic més convençut.

Nota: Aquest article, amb petites variacions, es va publicar a diversos mitjans comarcals ara fa deu anys, però com que, per desgràcia, és totalment d’actualitat, m’ha semblat que valia la pena recuperar-lo per als lectors de l’EixDiari.