L’aigua i la sequera

Pel que fa a l’aigua, cal saber el següent

A Catalunya hi ha dos conques hidrogràfiques: la de l’Ebre amb els seus afluents (48% del territori, amb 313 municipis) i les conques internes (52% del territori, amb 634 municipis).

Aquestes dues conques, són les que ens aporten amb els seus rius l’abastiment d’aigua, tant per l’agricultura i la industria com per l’aigua de boca.  També cal tenir en compte les aigües subterrànies (aqüífers).

El cicle de les estacions i les seves particularitats: n’hi ha unes que aporten més pluges que d’altres, però això avui està alterat (plou poc).

El que és cert es que des del 2008 hi ha un constant empitjorament i això ens porta a una sequera amb conseqüències per a tots els sistemes.

Què cal fer?

De manera general a tot el territori, en primer lloc, s’ha de  prendre consciencia d’on som. Cal tenir un mapa amb la petjada ecològica dels 947 municipis, les seves fonts d’aportació, amb auditoria, indicant les característiques de la seva xarxa, cabdal, la vigència dels seus planejaments municipals POUM i les previsions de creixement.

S’ha de modificar el paràmetre de mínims a la baixa, en el càlcul dels planejaments derivats en tots els usos. Si no hi ha aigua, no hi pot haver creixements en futur (urbanitzable); cal ser realistes.

El govern de la Generalitat, de manera prioritària i urgent, ha de pressupostar els diners necessaris per dotar dels sistemes de suport amb dessalinitzadores, així com la recuperació-reutilització  de l’aigua.

S’ha de mantenir una política de comunicació a la població sobre la correcta utilització de l’aigua, cal fer més pedagogia. També s’ha de fer la  inversió necessària –ajuts- en el sector de l’agricultura per un reg sostenible. Cal fer prioritari el que és prioritari (l’alimentació).

Vegueria Penedès

Tota la vegueria Penedès és conques internes, i una està subministrada a través del mini-transvasament de l’Ebre al camp de Tarragona, amb la creació del Consorci Concessionari d’Aigües (CAT) per part dels ajuntaments i la industria de Tarragona l’any 1985. Molts municipis avui tindrien greus problemes de subsistència econòmica sense aquesta connexió.

Reflexió

Catalunya ha de seguir creixent en habitants? Fins quants? Quina és la petjada ecològica màxima?

L’aigua no hauria de tenir color polític, perquè ella mateixa no en té, de color.

Cal crear estructures sostenibles, comunicar i estimar la natura, ser responsables.

S’ha de complir des de els municipis els 17 ODS i l’agenda 2030, fent informe anual i amb transparència.

La solució no és la municipalització; qui té el millor i necessari coneixement (‘Know-how’) és l’empresa especialitzada. El que si que és imprescindible (que és el que falla) és el control, però la millor fórmula es la publico-privada i el que s’ha de fer és pactar una part dels beneficis, com  diu l’expresident d’Uruguai, Pepe Mujica; ser socis de l’adjudicatari, per tal de generar recursos per al municipi.

Principi de recuperació de costos, en el qual les tarifes han de recollir tots els conceptes del que costa l’aigua i repercutir-ho. ‘L’aigua ha de pagar l’aigua’, ens hem d’acostumar a pagar la garantia que el subministrament costa diners i hem de ser resilients davant el canvi climàtic; no es pot fer populisme i menys amb l’aigua. Tota concessió mitjançant concurs, en el seu plec, ha de preveure una part de les substitucions i millores de la xarxa municipal, de totes les aigües, i complir-ho, no fer-ho és desídia.

El cicle de l’aigua no és car, ho és si la llencem!