Es ven xalet a prop del mar, amb ermita... i petjades d'Eugeni d’Ors

L’amiga Montserrat Comas m'envia un whatsapp: "Has vist què es ven?"

Clico el 'link' adjunt i em quedo palplantat. L'anunciant parla d'un "chalet señorial, sin duda un oasis repleto de personalidad y rincones que enamoran". I afegeix més endavant: "Sus amplios comedores llenos de vida, la cocina, la ermita..."

Una imatge aèria, mostrant l'esglesiola de Sant Cristòfol i la casa que hi està enganxada, acaba d'esborrar qualsevol dubte que pogués quedar. En la ment dels més grans, aquesta sortida al mercat immobiliari de l'ermita porta als vilanovins el record de la decisió d'Eugeni d'Ors, propietari de la casa contigua, d'obrir una finestra que connectava la seva propietat amb l'interior de la petita església "per a oir missa des del llit, com feia Felip II".

Sobre aquesta qüestió Miquel Altadill Giner, que és el que en sap més, va escriure un llibre amb el 'hitchcocknià' títol de 'La finestra indiscreta d'Eugeni d'Ors', on vessa una extensíssima informació sobre els fets. Aquí només en donem un resum.

D'Ors compra un terreny al costat

A finals de l'estiu de 1943, Eugeni d'Ors va venir a Vilanova a veure uns amics i, en visitar l'ermita de Sant Cristòfol, "va quedar captivat pel seu privilegiat emplaçament amb una extensa panoràmica i amb el mar als seus peus". La Setmana Santa de l'any següent, després d'una nova visita a l'esglesiola, va prendre una decisió. Va comprar a Joaquim Vivó, propietari de l'ermita i d'un solar adjacent, aquest terreny del costat de l'edifici religiós per un import de 10.000 pessetes "pagades al comptat", diu Altadill en el seu documentat llibre.

En l'escriptura de compravenda, Vivó autoritzava l'escriptor a foradar, a les seves expenses, una paret del creuer de l'ermita i construir una habitació, sense cap altra comunicació amb l'església, de quatre metres d'amplada i dos de llargada, que serviria per visualitzar els oficis religiosos des d'aquesta cambra. La concessió es va fer sense demanar el permís necessari a l'autoritat eclesiàstica.

La construcció de la casa adjunta a l'ermita es va realitzar seguint els plànols de Víctor d'Ors, el fill arquitecte de l'escriptor.

El maig del 46, mossèn Ramon Altisench i Vilasau, ecònom de la parròquia de la Immaculada, va notificar la situació al bisbat de Barcelona. El rector es remuntava a l'any 1921 per explicar que la llavors propietària de l'ermita, Elvira Soler i Pers, s'havia adreçat al bisbe sol·licitant llicència per tal que l'esglesiola fos habilitada per a celebracions religioses. El bisbe de l'època va respondre lliurant la concessió perquè la capella fos designada pública i autoritzada permanentment per al culte. Això volia dir que no era disponible per a cap mena d'ús domèstic i que el rector de la Immaculada tenia l'obligació de donar compte al bisbe de qualsevol transgressió d’aquesta disposició.

"Un gran forat"

Referint-se a la situació actual, mossèn Altisench avisava que a començaments del mes de maig de 1946 s'havia obert "un gran forat que posa en comunicació la casa del senyor Ors amb la capella pública de Sant Cristòfol. L'obertura té una forma rectangular (...), mesura tres metres de base i un metre trenta-cinc d'alçada (...) i està situada mirant de front l'altar major".

El vicari general Josep Morera va respondre al rector que "pel Cànon 1164 (...) "els oratoris públics es regeixen pel mateix dret de les esglésies, i en aquestes no pot haver-hi cap porta, ni finestra o tribuna que les comuniqui amb les cases dels seglars". Per tant, ordenava "convidar en el nostre nom el propietari de la casa recentment comunicada amb la Capella Pública de Sant Cristòfol a què procedeixi com més aviat millor, a tancar dita obertura de comunicació".

El 2 de juny del 46, el rector comunica la decisió a Eugeni d'Ors, recordant que abans de començar les obres havia advertit dues vegades l'anterior propietari, el senyor Vivó, "de la improcedència d'aquella actuació i els conflictes que ocasionaria". Però aquest "no es va dignar contestar-me".

Xènius respon el 8 de juny dient que ha de sortir de viatge cap a Coïmbra (Portugal) i que quan torni examinarà "amb molta atenció aquest assumpte".

El vicari general, contemporitzador, respon que el bisbe accepta que se celebrin a l'ermita els cultes del dia de sant Cristòfol "amb la condició que la finestra o tribuna recent i indegudament oberta, no aparegui a la vista del públic, sinó que quedi perfectament oculta mitjançant una cortina o tapís".

Informe moral i religiós sobre Xènius

Gairebé un any més tard el vicari general escriu al rector de Baix a mar disposant que l'informi reservadament de "tot quan ateny a la conducta moral i religiosa del citat sol·licitant [D'Ors], fins i tot en la seva vida privada".

Tres setmanes després, el prevere Tomàs Blanc, secretari de Precs Apostòlics del bisbat, urgeix per carta mossèn Altisench que li faci arribar l'informe sobre d'Ors.

La resposta del rector, amb data 15 de maig de 1947, explica que Xènius resideix habitualment a Madrid i que només passa, de tant en tant, unes setmanes al xalet vilanoví. Afegeix que "viu separat de la seva esposa, ignorant el que subscriu les causes de la separació i el parador de l'esposa". Després explica que el filòsof "viu amb una senyora (...) associada a ell en qualitat de secretària particular (...) Públicament guarden ambdós les formes d'una conducta correcta".

Diu també que D'Ors "va obrar de mala fe", ja que, abans d'obrir la finestra, va consultar mossèn Manel Trens, "el qual el va orientar molt encertadament en el sentit que era imprescindible l'autorització eclesiàstica" per a fer aquesta obertura.

La nota fa esment, també, de la creació de l'Acadèmia de Ciències de Sant Cristòfol, baix la presidència del mateix d'Ors, feta en un acte a dins de l'ermita, que és comentat a la premsa local de manera que -segons el text del rector que recull el llibre d'Altadill- "produeix la impressió d'una protesta per la comunicació que se li va enviar”.

A continuació la carta es refereix a la reivindicació dels àngels que sovint fa l’escriptor: “Tanmateix, la protecció dels àngels amics del Mestre, sembla una reminiscència del paganisme (...) atès que el Sr. Eugeni d'Ors a la seva residència de Madrid té uns àngels als quals tributa una espècie de culte familiar".

Ignorant la decisió del Vaticà

Aquest darrer informe va ser enviat pel bisbat barceloní al Vaticà i, el 2 de setembre de 1947, la Sagrada Congregació del Concili va fallar definitivament que la petició d'Eugeni d'Ors, de construir una finestra a l'ermita, "NO ÉS CONVENIENT".

Xènius va respondre a aquesta decisió adquirint, per 50.000 pessetes, la finca en la qual es troba inclosa l'ermita, fins aquell moment propietat de Joaquim Vivó, i va mantenir oberta la "finestra indiscreta", com la denomina Altadill en el seu llibre. Així va poder continuar difonent, entre els seus contertulians barcelonins, una frase que es va fer famosa: "En Villanueva, yo, como Felipe II, oigo misa desde mi cama".
Igual que va fer el seu pare, Carles I, quan estava retirat al monestir de Yuste, Felip II oïa missa al monestir de l'Escorial des de dins del llit.

L'investigador Miquel Altadill Giner ha informat l'autor d’aquest text que els hereus d'Eugeni d'Ors van mantenir l'obertura a la paret de l'ermita després de la mort de l’escriptor. Només, anys més tard, un propietari posterior la va fer tapar amb total discreció.