Cal la pinça?

Si votar és el dret a manifestar la teva voluntat mitjançant un vot, si aquesta voluntat ha de ser lliure, què significa votar amb una pinça al nas? Fa pudor el teu vot o el que fa pudor és a qui tu votes?   

El dia 23 de juliol hi haurà eleccions generals a l’estat espanyol. Una vegada més apareix el fantasma de Vox i PP i la conveniència d’evitar que adquireixin poder i eliminin drets socials. Com? Votant, no per voluntat sinó per temença, a qui pot evitar que la dreta extrema segueixi la seva escalada. Segueixi, és a dir que ja l’ha iniciat fa temps. Per què no es va actuar per evitar que grups que tenien un 3,5% de vots ara puguin estar en tasques de govern o condicionin governs municipals i autonòmics amb un 7,19% de vots? Ara ens volen fer creure que la culpa és dels abstencionistes, però la causa i la culpa l’hem de buscar per un altre lloc, encara que dolgui.

Si dius que t’abstindràs sentiràs una veu coral que et dirà que tu seràs el culpable de les malvestats que puguin venir, que cal comprometre’s, si tu no hi vas ells venen... Creuen seriosament que la teva abstenció seria la culpable de tot això? Els que han viscut les conxorxes de les eleccions municipals i autonòmiques 2023, estan autoritzats a dir això? És possible que el descontentament no sigui altra cosa que la constatació que els actuals partits polítics no ens poden portar enlloc que no sigui on els seus interessos els dicten? Es pot pensar que el desencís no és comoditat, és incomoditat amb un sistema de partits polítics que té per objectiu acaparar càrrecs per acaparar diners per seguir acaparant càrrecs que permetin seguir acaparant diners...?

A Espanya els ho hem posat fàcil als ultres. En part, per un intent frustrat de trencar la dreta, sense tenir present el que va passar a França quan l’any 1982 François Mitterrand va facilitar que el Front National de Le Penne accedís amb comoditat i freqüència als mitjans d’informació. El seu projecte, vestit de llibertat d’expressió, era fragmentar la dreta i, alhora, afavorir la seva opció dita d’esquerres. Als partits a l’esquerra del de Mitterrand, la llibertat d’expressió no els va arribar de la mateixa manera, i el resultat va ser un gran creixement de l’ultradreta a França: 1982, un 0,2%; 1983, 11%.                                                           

A Espanya es va fer el mateix amb l’objectiu d’afeblir el PP. VOX, l’any 2016, va treure el 0,7% de vots; el 2019 en va treure 10,26%. Què havia passat? Pedro Sánchez no va acceptar un debat obert als quatre partits que havien tret més vots a les anteriors generals, però sí que va anar a un on hi havia VOX, un partit a qui no li corresponia intervenir a cap debat per manca de vots. L’any 2019 va iniciar la seva remuntada impulsat per diferents mitjans de comunicació que van fer d’altaveu NO CRÍTIC de les seves opinions. I aquí, TV-3 hi va intervenir fent-los lloc al FAQS amb certa regularitat (imposició del 155?).

Amb els drets humans a la mà, VOX s’havia de legalitzar? Però ara que ja és legal, no estic demanant que se li negui l’accés als mitjans, però sí que no es pot normalitzar la presència de l’extrema dreta als mitjans, i partint d’una suposada llibertat d’expressió deixar que diguin la seva. Els periodistes, si creuen que les seves afirmacions no són certes, han de desmentir-les amb dades, i demostrar que és fals, és a dir que han de ser professionals. TV-3 no ho ha sabut (pogut?) fer i 8TV ha donat una quota mediàtica descomunal a grups absolutament marginals. Un exemple pot ser Aliança Catalana. Tenia una regidora, ara, de la mà de Sílvia Orriols, està en disposició de governar a Ripoll.

El problema no és d’ara, era molt abans que s’havia de fer el cordó sanitari. Ens hem preocupat d’enterrar els restes de Franco i hem oblidat de foragitar els residus del franquisme.

La culpa de la pujada de l’ultra dreta no és de l’abstenció, i la causa de l’abstenció no és el passotisme, és el descobriment de la inutilitat d’un sistema pensat per perpetuar l’alternança al govern de dos partits i mantenir així, governi qui governi, el poder en unes mateixes mans.

Així, què hem de fer? Ni un vot hauria de ser en contra dels interessos de Catalunya. Els vots, els vots del juliol, no serviran per fer la independència, però potser poden servir per mantenir l’escola catalana, els mitjans públics, la cultura, els organismes estatutaris... Però cal no enganyar-se, no és suficient. Necessitem noves idees, noves propostes, nous grups i, per sobre de tot, una nova moral política.