Eleccions 23-J: Resetejar el sistema

Les properes eleccions al Congrés dels Diputats es plantegen en termes de dicotomia, a on cadascuna de nosaltres hem de decidir sota quin model social volem construir el futur a curt i mig termini. Corren tendències conservadores (com sempre) i ultraconservadores (cada cop més ultres) per la Unió Europea, que ha situat la ultradreta amb quotes importants de poder o influència notable a Àustria, Eslovènia, Finlàndia, Holanda, Hongria, Itàlia, Polònia o Suècia.  Tot i que existeixen matisos importants, per exemple a Polònia no hi ha partits d'esquerra tal com els entenem nosaltres, i l'oposició a la dreta es una dreta més radical. A Espanya tenim ben presents el resultats de les darreres municipals i autonòmiques. Vistos els escenaris que poden sorgir a partir del 23J, calen més que mai algunes reflexions. No obstant, bona part del vot no es producte d’anàlisis formals, més bé te un fort component emocional, sorgit a nivell individual i reforçat col·lectivament amb discursos que s’autoalimenten indefinidament. 

Una pregunta recorrent que escoltem aquests dies és “cóm és possible que classes  mitjanes i treballadores es decantin per un vot conservador i ultraconservador, amb tints feixistes evidents (és a dir, a favor de la supressió dels drets col·lectius i individuals)” ?. Potser és bo en aquest moment, recordar com hem arribat fins aquí.

Una idea va imperar entre les classes mitjanes europees entre els anys 70 i 90 del segle passat, impulsada per governs socialistes i socialdemòcrates : la Societat del Benestar. Fonamentada en construir un estat garant de drets i serveis per a la ciutadania, va consolidar un coixí  fiscal molt gruixut que permetia una gran inversió pública. Aquesta inversió millorava progressivament la vida de la gent i el circuït es va re alimentar. Però a mesura que la pressió fiscal sobre les grans fortunes i les grans  activitats econòmiques va créixer - just per mantenir aquest benestar - sempre amenaçat per crisis nacionals, internacionals i també globals, sorgien moviments per recuperar els privilegis de les classes més altes.

El neoliberalisme va arribar tímidament al principi per consolidar-se després amb múltiples cares però sota una mateixa idea: la deconstrucció de l'Estat que ens havia pres la llibertat, entesa com la capacitat d'administrar els teus bens sense interferències. L'Estat, imposava un règim fiscal que no beneficava a les classes altes, i que intervenia als mercats de forma més o menys directa. L'enemic era doncs l'Estat. De fet, l'Estat és la única força capaç de protegir el bé comú, cosa que no interessa a tothom. 

La qüestió és més complexa del que podem plantejar aquí, però intentem apropar-nos una mica. La pèrdua del benestar social és clara des de la dècada del anys 90 així com la pèrdua de poder adquisitiu de les anomenades classes mitjanes. Les economies s'han tornat dependents de mercats globalitzats i la pèrdua de recursos estatals i les fluctuacions econòmiques han empitjorat la vida de les classes treballadores - la gent-.  La incapacitat de generar un sistema d’igualtat d’oportunitats a amplis estrats de la població ha estat una assignatura pendent del que anomenem esquerres

La dreta i la ultradreta han sabut captar i manipular aquest sentiment de frustració i assenyalar l’Estat com el màxim responsable de l’abandonament que estem patint. Res més senzill que identificar un conjunt d’enemics (els migrants, la diversitat, les minories, les llengües, els avortistes, la memòria històrica...) i començar el desprestigi mediàtic i implacable dia darrera dia.

Probablement és cert que l’Estat del Benestar no ha acomplert el seus objectius, al menys en la seva totalitat. Pel camí s’han quedat milions de ciutadans que farts d’esperar sortir de la precarietat, giren ara la mirada i potser l’esperança de trobar resposta cap a l’altre costat. Acabada la promesa de l'Estat del Benestar, ara toca apostar per un suposat Estat de la Llibertat com diu la presidenta Ayuso (sense impostos, sense acció social, sense educació o sanitat públiques, suprimimt drets laborals...) que es el mateix que dir que cada ciutadà visqui segons pugui, i si no pot estudiar o anar al metge, la culpa es seva per no saber aprofitar les oportunitats d’una llibertat il·limitada. L’Estat no es culpable perquè ja no existeix o es prescindible. I si no em deixen, vaig al Capitoli i l’ocupo (Trump). Contra aquest argument que podem fer?

Podem resetejar el sistema ? La candidatura de SUMAR planteja algunes d'aquestes accions. En primer lloc recuperar el coixí fiscal que és l'eina de l'Estat més important per redistribuir la riquesa. Segon, garantir el treball digne a partir de les reformes laborals, que inclouen el tipus de contractació i l'augment progressiu del salari mínim interprofessional. Tercer, consolidar els drets de les persones blindant la llibertat d'escollir cóm volem ser i cóm volem viure, la disponibilitat de vivenda, lluitant contra les violències de gènere, la homofòbia i protegint les persones en risc d’exclusió social. 

Les esquerres i  tots els sectors progressistes tenen un gran repte: trencar la roda implacable que fa que la població jove es miri tot això amb incredulitat. Potser la mostra més visible en els darrers dies són els aldarulls a França. Milers i milers de joves francesos saben que no tindran oportunitats reals al llarg de la seva vida. I sense expectatives, no hi res millor que voler-ho cremar tot (mai més ben dit).

Economistes de gran influència actual i posicions no sempre coincidents com Pikkety o Sala i Martín han fet una anàlisi contundent sobre les conseqüències socials i econòmiques que implica el no poder trencar el cercle viciós que et priva de dur a terme les il·lusions de l'adolescència i la joventut. Per això cal  reforçar l’educació (la fàbrica de les idees i la innovació) però també dotar de capital als joves per fer possible crear nous projectes i ser independents del rang social d’origen. Aquest capital sí està disponible dins els patrimonis familiars de les classes altes, i la roda no para (per això defensen la negació al impost de successions). Però per a les classes mitjanes i humils no hi ha contrapartida, només l'herència o la sort poden canviar un status també heretat però amb poc futur. Hem escoltat a Yolanda Díaz dir fa uns dies que s'ha de dotar a cada jove d'un mínim capital per a que poder estudiar, emprendre  i millorar les seves oportunitats. Això, dit així serà aviat ridiculitzat per la dreta i la ultradreta que no ho necessiten. Com saben que aquest capital ha de sortir si o si dels impostos de tota la ciutadania (grans fortunes individuals i empresarials incloses), no tardaran en tancar files. No es poden permetre que l’Estat trenqui el monopoli de l'educació selectiva i sortir amb avantatges històrics en oportunitats,  perdent els privilegis que la dreta i la ultradreta consideren seus per herència pròpia.

SUMAR es presenta a aquestes eleccions com una força que vol resetejar el sistema. Però per a que això passi, no podem fer-ho des de l’ordinador de casa i continuar com si res. El RESET el farem dipositant el vot el proper dia 23J i l’opció de SUMAR representa una oportunitat per reiniciar un equip que comença a tenir clars símptomes de bloqueig. Les actualitzacions són ara urgents.

Cristòfol Tobal Conesa
Geògraf. Docent i investigador en ciència.
Es membre de SUMAR i candidat nº22 a la llista per Barcelona