Vallcarca Dreams

Llegeixo la notícia: un multimilionari mexicà convertirà l’abandonada cimentera de Vallcarca en un centre tecnològic, que a través dels mitjans afins anomenen: “Fábrica de sueños”.

Fa temps, polítics i funcionaris, maregen la perdiu. Un anomenat equip d’arquitectura, recolzat per l’Administració, desenvolupa la reconversió de la fàbrica abandonada en un projecte atractiu que capti inversors internacionals àvids de negocis fàcils i, per tant, indiferents als efectes negatius que una operació d’aquesta magnitud pugui tenir sobre el territori. Des d’aquí, exempt de compromís, plantejo les següents qüestions:

1. Un espai raptat a la Natura. Una empresa extractiva de més d’un segle d’existència que ha transformat en ciment milions de tones de les terres del Parc Natural del Garraf cessa la seva activitat i abandona les instal·lacions sense complir amb l’obligació de restituir-la ambientalment.

2. Creació d’un nou nucli urbà, que la llei no permet, al mig d’un parc Natural. Canvi de les relacions urbanes del territori, no contemplades en el Planejament territorial. Pot alterar l’estructura econòmica i social de l’entorn. Un nucli habitable dins d’un Parc genera conflictes (innecessaris) amb l’entorn de l’ecosistema natural del Parc —perill d’incendi, impacte sobre la fauna i la flora..—

3. Competència deslleial a les activitats econòmiques. Tota nova inserció “ex novo” de grans peces econòmiques sense un estudi socioambiental i econòmic del conjunt territorial tendeixen a alterar i degradar les activitats existents —l’efecte dels grans ‘supers’ perifèrics sobre la rica xarxa comercial dels centres urbans—, sobretot les de petit format, generant efectes imprevisibles. L’economia es desplaça del centre a la perifèria i passa de les empreses familiars a grans cadenes internacionals —el sector del vi i el cava ho està patint—.

4. Les grans inversions, dintre. Si és tant important establir aquesta activitat en la regió, perquè no s’imbrica dins dels teixits urbans existents? Aprofitant la necessitat de rehabilitació d’alguns conjunts costaners residencialment sobresaturats —detectats en els estudis del Pla Territorial—. El cas del gran continu urbà de la costa Daurada, esdevingut, de barri turístic i de segona residència a una ‘ciutat dormitori’, conseqüència  de la proximitat amb la metròpoli i la falta de diversificació i riquesa d’usos del seu teixit —moltes construccions deficients, monocultiu residencial amb baixa o nul·la activitat econòmica— seria una bona oportunitat per invertir en la seva rehabilitació, injectant aquestes activitats que pretenen fer en el mig d’un parc natural.  

5. El model 22@ versus Costa Daurada. Si prenem com a referència el model del 22@ de Poble Nou, un antic barri industrial degradat d’unes 200 ha, rehabilitat per esdevenir el 'Silicon Valley' català i que, a hores d’ara, tot i no ajustar-se al model americà, si que esdevé l’espai contemporani de la ciutat com a contenidor de les noves activitats econòmiques quaternàries. Aquest nou concepte de barri sobre el clàssic eixample Cerdà atrau professionals i activitats econòmiques tan diverses i riques que esdevé unes de les plataformes urbanes més importants de generació de riquesa cultural, tecnològica i econòmica de la ciutat i, sobretot, d’atractiu de noves generacions de professionals i empreses.

6. El 22@ penedesenc. A la Costa Daurada tenim entorn d’unes mil hectàrees residencials construïdes al llarg del front marítim —entre Creixell i Sitges— que esperen que l’Administració les atengui i cerqui inversions per desenvolupar un ambiciós pla de reforma interior per convertir aquesta ‘ciutat dormitori’ en una  ciutat contemporània, a l’alçada del model de referència del Poble Nou del 22@.  

7. Les energies del propi territori. On són les propostes elaborades en el debat de la participació ciutadana sobre el Pla Territorial? Es tractava de potenciar les singulars energies territorials i la seva modèlica complementació d’inserció dins la regió metropolitana. No d’escampar cargues de profunditat per convertir la regió Penedès, rica pels seus paisatges, motors de l’economia,  en un terreny inhabitable.

8. La pobresa no es té, es guanya. I aquesta és una bona manera. L'argument de Vallcarca, com sempre, és la creació de riquesa ‘econòmica’ —per a ells— i nous llocs de treball —per a nosaltres—. Podem estar contents, uns tenen el què volen i els altres el què demanen.

9. Què cal fer. Si fóssim un país civilitzat exigiríem a l’empresa propietària la recuperació ambiental del parc del Garraf. L’Administració no ha d’invertir ni un euro, ni regalar edificabilitat ni usos, ni construir infraestructures públiques ni molt menys permetre una operació tant fora de lloc com la que pretenen executar. Deixem que la natura recuperi el seu lloc que un dia se l'hi va prendre -ella sola pot, és molt potent-. L'operació resultant? Despeses, 0€; riquesa ambiental, 100%. Una operació més sostenible, impossible.

Hem de cercar l’equilibri entre el què tenim i la millor manera de gestionar-ho i no generar impacte. El futur, si n’hi ha, segur que no passa pels ‘Vallcarca Dreams’, sinó per plantejar-nos seriosament quins són els problemes existents, cercar solucions harmònicament adequades i aplicar-les.

És el conjunt de la Regió, no la individualitat de l’inversor, on cal fixar la mirada. I en aquest cas la societat civil hauria de tenir clar que permetre aquestes operacions grolleres i inconnexes, a canvi de posposar “ad infinitum” el debat territorial, és posar el cap sota l’ala i permetre que els nostres gestors es venguin el ric patrimoni paisatgístic i natural —base de la nostra riquesa econòmica— a canvi de collarets de vidre.

Pau Batlle

Paubatlle.blogspot.com