Els hospitals no ho curen tot

Aquest passat hivern, en una reunió dels dimecres, dins l'espai obert de pensament i paraula que realitzem Locomotora 21 al Retiro, va venir en Robert.

Entrar en un grup nou, no és fàcil, però ell de seguida en va formar part de manera molt prudent. Primer amb el seu silenci i escolta tot deixant anar algun comentari, després donant pas al diàleg mentre s'obria per explicar la seva vida.

Una vida marcada per diferents crisis de patiment i malestar emocional, i dins l'etern cicle d'entrada i sortida en diferents institucions dedicades a l'abordatge en salut mental.

I entremig, l'intent de convivència amb la societat.

Estem parlant del pas des dels anys setanta aproximadament fins a l'actualitat.

Actualment, està en tractament psiquiàtric i seguint la teràpia electroconvulsiva (TEC).

Va començar a venir a la Locomotora 21 sortint d'un ingrés.

Aquest relat forma part d'una conversa que es va iniciar un dia en aquestes reunions de manera improvisada. Un dia Robert va comentar que compartia experiència amb les persones que ens reuníem i va voler explicar el seu testimoni.

Dins l'espai de confiança de la Locomotora 21 va anar apoderant-se i així fins a voler publicar aquest article.

Un article que pretén ser l'expressió dels sentiments d'una persona que durant molt de temps ha passat per determinades institucions i tractaments. Que vol fer entendre el que una persona sent quan es troba en circumstàncies com aquestes.

Tot seguit us deixem amb les seves paraules.

Dins els ingressos, paraules complexes, diagnòstic/símptomes.

Et deixen amb dificultats per sortir de processos.

Si tu intentes obrir-te, que no et tanquin en moments de crisi.

No hi ha connexió amb els metges, tu dius unes coses i ells unes altres.

Penses: - No estic tant malament com per fer un ingrés.

Sentiments i emocions: Por, inseguretat, et sents obligat.

Necessitaria algú que m'entengués i que escoltessin que vull dir.

Aleshores et trobes en tractaments que segueixes sense entendre.

Et diuen, el TEC és un bé per tu i ho acceptes perquè no vols molestar.

He estat durant molts anys en diferents centres hospitalaris: Frenopàtic, centres de dia... on sembla que no pugui actuar, on tot es qüestiona, és pesat.

Sobre els trastocats: Som persones iguals que els altres. M'agradaria fer entendre a la societat que també tenim pensaments, criteri, i que els tractaments també han de sortir del nostre parlar.

El que parlem nosaltres, que no ho vegin tan diferent de la resta.

El que volem donar a entendre, al final és semblant al que pugui parlar l'altre que es considera normal.

M’agradaria que la meva paraula no fes nosa, que valgui tant com les altres

Si a les persones "normals" les controlessin com a les persones que ens denominen trastocades, com es sentirien? Les persones que se senten normals t'arraconen.

No et pots "curar" perquè cada cop et sents menys persona.

Que la societat et torni a reconèixer com a persona.

Fa molts anys que prenc medicació i puc dir que més que relaxació, la medicació et produeix un estat de son molt simptomàtic.

La medicació també és una droga.

Els metges haurien de tenir més cor.

Locomotora 21