Catalunya: on som i on anem

Les eleccions generals del 23J han sacsejat el tauler de joc de la política i de quina manera! Des de la pretesa reforma de l’Estatut  del 2006 fins avui, Catalunya i els diferents governs centrals no han tingut una relació de bon veïnat. Tant és així que hi ha més de 4.000 persones encausades des dels fets del 2017, polítics que han hagut de passar per la presó i altres que estan exiliats, el problema no està resolt. Però la vida et dona sorpreses i ara els resultats de les eleccions no donen majoria a cap de les dues opcions possibles.

On som?

Sembla que el PSOE està intentant sumar totes aquelles formacions polítiques que li havien donat suport fins ara, i tot i així no suma. És a partir d’aquí que es fa necessària aquella dita que diu “la política és l’art del que és possible”; és quan el PSOE  busca la clau que li obri la porta de la Moncloa. Això passa per trobar un pacte amb Junts (7 escons), però Junts té clar que hi ha una oportunitat per fer valdre la seva posició i reivindicar l’autodeterminació i amnistia.   

Quan es va redactar la Constitució de 1978 hi havia una Espanya diferent de l’actual. Han passat 45 anys i es podria haver fet una valoració-reflexió del sistema i del model de país. Ja no és només Catalunya, que se sent agreujada pel seu finançament, la llengua, el tracte i sobretot per les falses promeses en infraestructures etc. Altres comunitats també es queixen: Andalusia, País Basc, Galicia, País Valencià, Extremadura, Cantàbria, etc. El model de les autonomies està esgotat.

Què fer?

La primera qüestió és revisar i reformar la C78. Sota la meva opinió, això és el mínim que toca fer, de manera urgent i en aquest proper mandat.

El bipartidisme ha de “mirar endavant”, com deia Machado, perquè des de la transició varen quedar sense resoldre moltes realitats històriques. Són temps difícils, per al planeta i per als éssers vius que hi vivim; ara més que mai cal posar-hi alguna cosa més que seny, però això s’ha de fer des d’un marc de cooperació, ja no valen projectes que ens portin enlloc… Fa temps una persona d’edat avançada em digué: “Això de la independència només és pot aconseguir amb l’acord (parlar i documentar) o amb sang” i em continuà dient: “Amb l’acord no ens la donaran mai, i només queda l’altre …. Tu vols sang?” i jo li digué: “No vaig viure la guerra civil, però no en vull una altre”.  

Si ha d’anar de qüestió de temps, ara es té una diagnosi prou clara del camí fet. Calen nous i bons dirigents, de contrastada intel·ligència, realistes i amb estratègies clares. És necessari tenir més que seny, molt de sentit comú i si pot ser il·lustrat, millor.

Calen canvis, es tracta de com i amb qui. Més innocència no, per favor.

Així ho veig.