Som un País de fireta

Des del proppassat 25 d’agost, tots els mitjans informatius van plens -a dojo--amb l’impresentable "cas Rubiales". Jo mateix  m’havia  proposat passar el tema per alt, però finalment també faré per dir la meva. No m’hi puc retrotreure. Com és possible, en ple segle XXI, que tot un país estigui abstret per una collonada com aquesta? D’entrada, en un primer moment, aquest energúmen -al que considero un carcamal- va optar per "morir matant". No puc valorar-ho d’altra manera, des del moment en que va repetir -5 vegades- aquell "no dimitiré"... Perjurant xulescament, a més, que es defensaria als tribunals, mentre pretenia rentar-se les mans, fent per traspassar la culpa de tot a la jugadora amb la que va ultrapassar tots els límits.

Sort que, en una assemblea totalment teledirigida i manipulada, les imatges que tothom havia vist per TV desmuntaven l’allau de mentides d’aquell personatge en el seu argumentari! Com diu un conegut adagi, "a cada porc li arriba el seu Sant Martí". Només faltaria!

Entre moltes altres coses, li ha mancat humilitat, discreció, respecte i dignitat. I li ha sobrat masclisme. Pretendre capitalitzar -com a propi- l’èxit incontestable de l’equip femení al Mundial de futbol passa de taca d’oli. Comportar-se tan grollerament a la vista de tothom durant la cerimònia de clausura del Campionat l’inhabilita sense cap escletxa. Molt més fàcil hauria estat plegar... i passi-ho bé. Però, òbviament, la seva moma era tan llaminera que es va refiar amb l’empara d’un entrellat jurídic flonjo i enrevessat a la Federació on ell era, fins i tot, més que Juan Palomo: "ell s’ho talla i ell s’ho cus".

Feia poc més de 5 anys que ocupava el càrrec, de manera totalment despòtica. L’allau d’escàndols i merders en tot el període ompliria les pàgines d’un rècord 

Guinness. Sempre se’n sortia fugint d’estudi, com proclama la dita. En castellà, potser quedaria més expressiu encara: "rozando el larguero o por la tangente". L’estol de llepaculs ("palmers") que li reia totes i cadascuna de les gracietes esparvera. Hem estat i seguim essent la riota del món.

Tard o d’hora, el tret li havia de sortir el tir per la culata. A partir d’ara, toca fer cau i net, a fons. De manera que l’expressió llatina del "tabula rasa" es quedi curta. Pot semblar una petició un pèl ambigua o esmorteïda, però hi ha molta més feina de la que pugui semblar.

A tall de suggeriment, convé una sotragada tsunàmica en l’àmbit judicial. No tan sols en base a l’impasse vergonyant de la renovació del CGPJ, pel desacord entre PP i PSOE... Ho diré d’altra manera, bo i citant un exemple concret, que el PNB pretén emprar com a eina de negociació en la investidura: no entenc com es pot sostenir -a hores d’ara- la inviolabilitat de la Corona. Al cap i a la fi, no estaria de més que les entremaliadures, malifetes i malignitats del Rei emèrit passessin pel mateix sedàs que en el cas que ens ocupa.

L’article 7 de la Declaració universal dels Drets Humans estableix que "tots som iguals davant la llei i tenim dret, sense discriminacions, a igual protecció legal". Mentre que no sigui així, malauradament tindrà plena vigència el títol que he col·locat a l’encapçalament del meu article. A partir d’aquesta premissa, la situació no s’alleugereix conquerint tots els trofeus haguts i per haver-hi. "Morta la bèstia, mort el verí".

De tota manera, futboler com sóc, no puc cloure aquest escrit sense transmetre la meva cordial enhorabona a totes i cadascuna de les jugadores que s’acaben de proclamar "World Cup winners". Per molts anys!