El 5 d’octubre a les 7 de la tarda a la Biblioteca de Cubelles...

Per primera vegada al Garraf,  l’autora ha decidit que sigui a la biblioteca de Cubelles l’espai per a fer la presentació, així doncs el proper dijous 5 d’octubre a les 7 de la tarda i a la biblioteca de Cubelles, Núria Ortín i Martínez presenta el seu llibre “Condemnes compartides”, vides d’entrega, lluita i superació en  un món hostil i invisible.

En un món tan meravellós, on l’ésser humà ha acabat sent tan miserable, costa apostar per les segones oportunitats. I encara més, amb la gent que ha passat per presó. Però els mercedaris sempre han cregut, per damunt de tot, en la llibertat i la dignitat de les persones.

«Quan vaig entrar tenia molta por. Vaig entrar fàcilment i a la vegada va ser tan difícil sortir… I la presó no és per a la gent, les persones necessitem ser lliures.» Titiana

«Ningú no pot saber exactament quin és el patiment que es genera dins de presó sinó és en qualitat de pres… Et quedes amb una nuesa existencial, no tens possibilitat de projectar-te en res, simplement ser testimoni del temps que passa.» José María

«Vaig obrir els ulls, i després un es queda en xoc… la ment humana davant una tragèdia és com que es protegeix… i quan vaig veure les esposes em vaig quedar estupefacte.» Joseph

«La meva família no s’ho podia creure. Jo crec que ningú no s’ho podia imaginar. Va ser horrible quan es van obrir les reixes per ingressar a la presó.» Alejandra

«A la presó Model caldria posar un monument a la mare, perquè el pare pot fallar, però la mare no.» P. Jesús Roy

Núria Ortín, és directora de la Fundació Obra Mercedària, pel llibre ha triat 33 entrevistes amb presos i els religiosos que comparteixen amb ells el seu dia a dia, acompanyant al lector en una immersió a ple pulmó en el món de la presó. No tècnica o teòrica, sinó vivencial, posant el focus en la humanitat que palpita entre reixes.

Amb un to directe i senzill, l’autora s’encarna en el carisma mercedari (posar en el centre a la persona, a la qual s’acompanya i no es jutja) i es val de preguntes concises, a vegades des de l’humor i un caire sorprenentment infantil (en el millor sentit de la paraula), per a acostar-se als seus interlocutors i que aquests, sense més, contin la seva història. Pel mateix, la transcripció literal de les respostes, sense adorns, mostra tal qual l’allau de vida percebut.

És el gran encert d’un llibre que ens submergeix en vivències reals i en les quals apareixen amb naturalitat tots els sentiments: esperança, fastig, fe, vergonya, culpa, superació, admiració, amor… Com ocorre en altres situacions extremes (una malaltia greu, la ruptura d’una relació o una crisi de fe), el pas per la presó marca un abisme en el qual la immensa majoria de les persones bussegen en la seva pròpia identitat i es coneixen tal com són de veritat.

De fet, moltes vegades, des de la consciència del pou en el qual ha caigut, alguns emergeixen i s’abracen a una segona oportunitat per a refer la seva vida. Per a això, reivindica la Núria, la realitat ens indica que sol ser necessària una mà amiga que simplement acompanyi. I aquí apareixen els mercedaris, que es fan un amb els reclusos i, des d’aquesta condemna compartida, encarnen la pastoral de la presència en un lliurament total.

Com seria la vida dels presos sense sentir als qui estan al costat d’ells sense més, sense jutjar-los? L’autora ha escrit aquest llibre per a demostrar que, efectivament, en els casos que ella ha conegut, aquest acompanyament ha estat essencial.

Un testimoni que reflecteix fidelment la vivència dels presos és el d’un psicòleg que, amb gran fondària, reconeix que fa molt de temps que no és visitat per ningú. Amb una condemna llarga per davant (20 anys), i oblidat per família i amics, arriba a dir que sent “desafecció per la humanitat”. I, al moment, afegeix que té “necessitat de parlar de Déu als homes”. Cap major lliurament (en realitat, batalla íntima) que aquesta?

Ens enriquim també molt amb els mercedaris. Un diu que, en la presó, “Déu es fa present en l’eucaristia o donant un cigar a un pres”. Un altre reivindica la pastoral “de l’afecte i el somriure”, amb la qual “s’acompanya i no es jutja”. O confessa: “A la presó he conegut a gent que ha fet coses dolentíssimes, però mai a una mala persona, algú deshumanitzat”. I hi ha qui revela que, “gràcies a la confessió, és un alleujament poder descarregar tant de sofriment en Déu”…

El lector que s’apropi a aquest llibre amb un mínim de sensibilitat rebrà un torrent de vida i humanitat que li modificarà la mirada. Com a poc, li vacunarà contra els prejudicis, a paraules de Miguel Ángel Malavia.

Us convido doncs, a acompanyar la Núria en la presentació del seu llibre, la presó és un món desconegut per a la majoria de vosaltres i aquest llibre ens apropa a les seves particularitats.

Per la Núria Ortín “hi ha molts tipus d’esclavatges, i l’Obra Mercedària i l’Ordre de la Mercè treballen pels qui estan en aquests marges, que són persones en les quals cal creure perquè han de tenir sempre noves oportunitats”.

Presenta aquest llibre com “una manera de donar suport a homes i dones que sovint no tenen res ni ningú”.

‘Condemnes compartides’ es llegeix ràpid, molts dels entrevistats procedeixen de bosses de pobresa i que, en realitat, hi ha molt poca gent que tingui veritablement mala fe. A més, ha aclarit que els mercedaris asseguren que cal tractar tothom igual i entendre que són persones que no han de ser jutjades. L’autora de ‘Condemnes compartides’ agraeix a les presons la col·laboració amb els permisos per accedir als centres penitenciaris, enregistrar vídeos (als quals es pot accedir mitjançant un codi QR des del llibre) i mostrar la realitat amb la màxima fidelitat.

Dels perfils, destaca que hi ha menys dones, perquè delinqueixen menys, i s’ha reflectit tot en la proporció real a la societat..

Joan Rodríguez i Serra és educador social